diumenge, 25 de febrer del 2018

Retrobaments

"la gentada que havia vingut a la festa"
Ermita de San Baudelio de Berlanga (Sòria)
"L'endemà, la gentada que havia vingut a la festa, quan van saber que Jesús arribava a Jerusalem, van agafar palmes i sortiren a rebre'l cridant: -- Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel!"

Estem davant d'u dels passatges fonamentals de la vida de Jesús, l'entrada a Jerusalem, en el que és l'inici de la història de la Pasqua. Això queda corroborat en el fet que les quatre diverses comunitats de fe que representen els quatre  evangelistes ho recullen (cfr. Mt 21,1-11; Mc 11,1-10; Lc 19,28-38).   

En els evangelis trobem diverses vegades en les que Jesús es fa present a la ciutat de Jerusalem: de nen, quan la presentació en el Temple (cfr. Lluc 2,22-38), amb la família, durant la Pasqua dels seus 12 anys (cfr. Lluc Lc 2,41-52) i les tres celebracions de pasqua dels 3 anys de vida pública. Però, tenint en compte la societat, cultura i religiositat de l'època, segur que devien ser moltes més. Per la qual cosa, ni era un lloc desconegut, ni ell, ni la gent tampoc. Tothom es devia conèixer d'una manera o una altra.

El text només recull que "van agafar palmes i sortiren a rebre'l" (cfr. Jn 12,13), però per lògica, uns ni devien assabentar-se, altres no els hi devia importar i els seus enemics, liderats per Caifàs, ja havien començat a tramar com fer-ho desaparèixer (cfr. Jn 11,45-57). 

Comento tot això fruit d'una trobada de fa uns dies en la que vaig poder veure un munt de gent, unes 200 hi calculo. Va ser un moment fort, el funeral d'una persona estimada, i aquestes són algunes de les situacions que vaig poder viure durant els dies previs:

  • el Whatsapp va permetre tornar a connectar amb persones d'altres continents, preocupades per l'agreujament de salut del finat.
  • amb algunes persones varem intercanviar, de forma personalitzada, fotos que ens recorden grans moments viscuts en petits equips de treball.
  • tot i així, va haver el cas d'alguns que suposo no devien rebre-la, doncs no van donar cap mena de resposta.
  • dues persones diferents, només saber de la notícia, em van trucar plorant, buscant cert consol, que crec els hi vaig saber donar.
I algunes altres, el mateix dia de la celebració:
  • hi havia persones amb les que no ens coneixíem, fruit de les múltiples relacions que havia teixit en vida.
  • com es habitual quan hi ha molta gent, va haver persones amb les que no ens varem poder saludar.
  • amb una persona que feia més de 13 anys que no ens veiem, però que per Instagram ens seguim des de fa uns mesos, ens varem donar una abraçada tan forta que cruixiren tots els ossos. 
  • amb algunes persones que també ara ens veiem poc però temps enrere havíem compartit molts anys de relació laboral ens varem saludar ràpidament, però amb estima.
  • en canvi amb algunes altres que també havíem mantingut la mateixa realitat laboral que els anteriors tinc la sensació que ens varen evitar. 
  • i amb algunes altres ens varem saludar el que es diu amb cortesia.
  • amb alguns que tenim una molt bona amistat, ens varem abraçar i ens varem explicar els nostres sentiments. Amb aquests l'amistat es converteix en tot  un do.
  • durant el temps d'estada en el cementiri vaig sentir la presència propera d'alguns d'aquells que ja hi descansen.
  • mirant l'estàtua de la mare de Déu amb els braços oberts que corona l'espai, vaig sentir-me acollit, 
Viure comporta tot tipus de situacions!


Vols llegir el text, Jn 12,12-19?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

divendres, 23 de febrer del 2018

Reedició dels Evangelis (6)

Continuo la sèrie que encetava amb l'entrada "Reedició dels Evangelis (1)" de data 23 de juliol. En ella explico les motivacions que m'han portat a escriure aquesta nova versió d'alguns passatges dels evangelis, que no és més que apropar aquesta bona notícia a les persones LGTIB de bona voluntat. Pots seguir la resta de la sèrie des de l'etiqueta Drets Cristians o Drets LGTIB de la columna de la dreta.

Avui toca el passatge del dubte de Tomàs.
En uno de los pasajes más conocidos de la resurrección, el apóstol Tomás se niega a admitirla: "Si no veo en sus manos la señal de los clavos y meto mi dedo en el lugar de los clavos, y meto mi mano en su costado, no creeré." Ocho días después, Tomás toca con sus propias manos las heridas de Jesús.  (Fotografia y texto de Bayona, Circus Christie)
Versió canònica 
|
|
Versió revisada  

"Ocho días después se hallaban los discípulos reunidos de nuevo en una casa, y esta vez también estaba Tomás. Tenían las puertas cerradas, pero Jesús entró, y poniéndose en medio de ellos los saludó diciendo: –¡Paz a vosotros! Luego dijo a Tomás: –Mete aquí tu dedo y mira mis manos, y trae tu mano y métela en mi costado. ¡No seas incrédulo, sino cree! Tomás exclamó entonces: –¡Mi Señor y mi Dios!
Jesús le dijo: –¿Crees porque me has visto? Dichosos los que creen sin haber visto!"


(Jn 20, 26-29)
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Unos días después se encontraban de nuevo en el local de ensayos, con las puertas y ventanas  cerradas. Cada uno intentaba entender los hechos de los últimos días, la pasión, muerte, resurrección y el envío a la misión*. En aquel momento Jesús entró y les saludó con una sonrisa y un abrazo a cada uno. Tomas, uno de los que no había estado cuando el encuentro anterior les dijo, medio llorando "Yo no he visto ningún tweet, no me lo creo. Tampoco nadie publicó nada en Instagram". Jesús se le acercó y le abrazó como nadie lo había hecho antes. Se fundieron en un abrazo de hermanos.

Nota: Cfr. Jn 20,20-23 “Jesús dijo de nuevo: –¡Paz a todos amigos y amigas! Como el Padre me envió, yo  también os envío. Sopló sobre ellos y añadió: –Recibid el Espíritu Santo. A quienes deis vuestra sonrisa serán salvados.”


Com et sents davant aquesta reedició?
Avui en dia, els joves músics amics de Jesús, es tancarien amb por en un cenacle? o esvairien la seva por en una discoteca, per exemple? 
Jesús ressuscitat, s'hi apareixeria a Cocoa o a Metro?

dimecres, 21 de febrer del 2018

Enterrar la sardina

"Jesús començà a plorar"
"Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: --Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: --On l'heu posat? Li diuen: --Senyor, vine i ho veuràs. Jesús començà a plorar. Els jueus deien: --Mireu com l'estimava."

Evangeli de Joan, el considerat més espiritual i també, el que més insisteix en les dues vessants de Jesús, la divina i la humana. És per això que llegim que "Jesús començà a plorar." (Jn 11,35) i, tot seguit, que "Els jueus deien: --Mireu com l'estimava." (Jn 11,36). Sovint al llarg de la història se'ns ha mostrat la imatge de Déu com a sobirà, rei, déu suprem totpoderós.... Jo hi crec que Déu s'apiada, es preocupa, en té cura... i per això sorprèn veure'l plorar. 

Enllaço aquesta reflexió amb el record del germà Valerià Simon, marista (enllaç) que diumenge passat, 18 de febrer, marxava a la casa del Pare. (veure també l'entrada "Pelegrinatge cap a la Casa" de divendres 16 de febrer). Amb ell vaig estar fortament unit durant una dècada per raons laborals, experiència que va ser, amb tots els seus pros i contres, encerts i errades, de missió compartida. 

Havia pogut visitar-lo dies enrere a l'hospital i vaig reflexionar mentre conduïa tornant cap a casa de com serà el meu camí cap a la Casa. Em vaig emocionar dijous anterior en saber que el final de la seva vida terrenal s'apropava. En confirmar la notícia, diumenge mentre acompanyava un convidat pels museus de Madrid vaig estar absent i finalment, dilluns en el funeral vaig plorar. 

Per casualitats (o per gràcia?) del destí, en el monestir de Les Avellanes se'm va oferir dur la creu, encapçalant la comitiva des de l'Església fins a dalt el cementiri. Amb ella entre les mans vaig pregar, plorar, sentir membre d'una comunitat de fe. I durant la cerimònia en el cementiri, al costat del mossèn, vaig poder mirar de cara a totes les persones que allà hi érem acompanyant el Valerià. Molts coneguts, alguns als quals no coneixia i alguns, molt estimats. 

I a la meva esquena, ja reposant altres molts estimats: en Maine, Jesús Velasco, Bernardo Villarroya, Claudio Lozano, Antonio Ribas, Josep Peiró, Josep E. Ricart, Alex Gómez, Benito Saiz, Felip Gallifa... tots ells rebent al seu costat el cos del que ja hi és a la casa del Pare i, tots ells també, esperonant-nos a seguir creixent com a maristes, com a creients i com a persones humanes. 



Però resulta que Jesús, després d'aquest temps dol que ens presenta el text, no es quedà aturat, continua avançant i actua (cfr. Jn 11, 39-44)La vida, tot i els moments difícils, val la pena de ser viscuda i val la pena viure-la amb alegria, amb agraïment, en relació i amb la certesa que, per a cadascun de nosaltres, té un inici i en tindrà un final. 

Per casualitat del calendari, escric aquesta Entrada el mateix dia que, ara fa 9 anys, també marxava cap a la casa del Pare, el meu pare. I vull acabar amb una anècdota: el pare va morir el cap de setmana de carnestoltes i en un curs, una companya ens va explicar que ella havia enterrat la sardina a Sitges, al que jo vaig respondre que havia enterrat el pare a Montjuic. 

La vida, val la pena de ser viscuda!


Vols llegir el text, Jn 11, 28-38?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

divendres, 16 de febrer del 2018

Pelegrinatge cap a la Casa

"un àngel del cel que el confortava"
"Després se separà d'ells cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava dient: --Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva. Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra."

Ara fa una setmana aproximadament apareixia la notícia en els mitjans que el papa emèrit Benet XVI feia pública una carta al diari italià Corriere de la Sera. En ella agraïa les cartes rebudes preocupant-se per ell i manifestava que les forces físiques començaven a fallar-li, adonant-se que estava fent es fases finals del pelegrinatge a la Casa del Pare. 

Aquesta situació em toca ben d'aprop en aquest moment. Ara fa un any aproximadament em va tocar fort la mort sobtada de la ex ministra socialista Carme Chacon, segurament per que era més jove que jo. Fa un mes, un company d'anys de Madrid, Miguel, també marxava a la casa del Pare després de diversos anys lluitant contra una malaltia degenerativa. I en aquests moments, una altra persona, germà, company, marista, referent d'una forma de ser Església i amb el que vaig compartir més d'una dècada de comunitat es debat també entre la vida i la mort, ja en el que semblen ser els seus últims moments entre nosaltres.


Curs 2001-2002, Equip de Pastoral Maristes Catalunya
En el passatge de l'Evangeli se'ns mostra un Jesús en pregària la nit abans de començar la passió. En aquells moments d'incertesa la seva pregària era "que no es faci la meva voluntat, sinó la teva" i la resposta divina en forma d'àngel, que el reconfortava. Tant de bo pugui jo tenir aquest temps de pregària, de trobar-me amb mi, de tancar el que calgui tancar i de ser acollit. Gràcies per haver pogut compartir amb vosaltres.

Al final de la vida, trobar-se amb un mateix, trobar-se amb Déu. 


Vols llegir el text, Lc 22,39-46?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 14 de febrer del 2018

És temps de quaresma 2018

"la llavor germina i creix"
"Deia encara: --Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega."

Sovint en aquest Bloc publico algunes entrades sobre el tema educatiu, escolar o familiar. I potser passa que, amb un afany de millora continua, la sensació sembli ser deficitària. L'educació és quelcom que es sembra però no es recull més que passat un bon temps.

En els anys que porto en l'educació formal ja començo a tenir contacte amb ex alumnes que s'han fet homes i dones, acabant ja els seus estudis o ja inserits en el món laboral i puc dir que, en la majoria dels casos, quelcom de bo ha passat en ells i en elles. Podem dir que han donat fruit, s'han fet homes i dones capaces d'implicar-se al seu voltant. 

Confiem que aquest temps que avui encetem de Quaresma sigui camp de conreu profitós, que ajudi a donar fruit. Amb aquest mateix objectiu enllaço el Fulletó de Quaresma que l'ONGD SED ha realitzat enguany i en el qual he pogut col·laborar un cop més. 
Enllaç al Fulletó
La terra, tota sola, dóna fruit. 
Confia-hi!


Vols llegir el text, Mc 4,26-34?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dilluns, 12 de febrer del 2018

Els meus actes i pensaments

"només allò que surt de l'home el fa impur"
"En aquell temps, Jesús cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur»."

Breu text el d'avui sobre un dels temes que preocupaven, i molt!!!- als jueus de l'época de Jesús, allò que era permès menjar i allò que no. En la versió catalana aquest passatge es titula "La tradició dels antics", el que ens recorda que Jesús va ajudar a superar algunes de les propostes antigues del judaisme, posant per sobre de tot, les persones. 

I la proposta de Jesús és ben clara, el que realment importa és allò que fem i pensem les persones, els nostres actes i les nostres paraules. Lleguim en els versets següents que Jesús, continua l'explicació als seus afirmant que "de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home" (cfr. Mc 7,21-22)

Responsabilitat meva, 
en mi hi és la solució


Vols llegir el text, Mc 7,14-23?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 10 de febrer del 2018

Disciplina a l'aula

El 18 de desembre passat publicava l'entrada titulada "La meva filosofia educativa". Arrel d'una noticia del diari El Mundo, "La disciplina mejora los resultados académicos más que el número de alumnos por aula" del passat 1 de febrer, vull continuar reflexionat sobre el tema. 

Afirma la noticia, basant-se en informacions de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos, que la mida de la classe, el número d'ordinadors per aula, o les activitats extraescolars, per posar alguns exemples, no influeixen tant en la millora dels resultats de l'alumnat de condicions socio econòmiques més desafavorides. En canvi, el clima i la disciplina afecten en molt alta proporció.

Des de la meva experiència, sense entrar a exemples concrets, penso el mateix. La situació a l'escola, la situació a les famílies i la situació social han canviat en les últimes dècades i es defensen molt els drets i poc els deures. Des d'aquest paradigma relacional, arribar tard, fer servir el mòbil quan no toca, conviure en grup... es fa ben difícil.   

dimecres, 7 de febrer del 2018

Recórrer la vida, reconèixer-lo

"la gent el va reconèixer."
"En aquell temps, quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles tocaren terra a Genesaret i van fondejar. Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer. Ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats."

Trobo en aquest text d'avui dues actituds fonamentals en la trobada amb Déu, no sobra res en aquest senzill text. D'una banda, Jesús "va fer la travessia del llac" (v.53), per arribar a aquella terra llunyana de Genesaret. Un cop allà, "començaren a recórrer tota la regió" (v.55). Jesús i els seus es desplacen.

De l'altra banda, tots aquells que el volen trobar també actuen de former diverses. "La gent el va reconèixer" (v.54), la gent també "anava duent-li els malalts en lliteres" (v.55) i, finalment, "li demanaven que els deixés tocar" (v.56)

Quantes vegades esperem a que ens vinguin les solucions! Quantes vegades restem immòbils, aturats, sense saber què o com fer! El sortir de nosaltres, obrir-nos als altres, canviar de perspectiva és el primer pas per ser ajudats. El reconèixer Jesús a la vida, en les situacions que els altres ens ofereixen és el primer pas per entendre el seu missatge, per trobar la seva mà. 

Passar per la vida o recórrer-la.
Reconèixer la seva presència? 


Vols llegir el text, Mc 6,53-56?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dilluns, 5 de febrer del 2018

Vinculació laical, sana enveja

M'arriba aquesta notícia a través de l'informatiu setmanal de la casa General dels maristes a Roma.


Mesos enrere vaig tenir l'oportunitat de participar com a convidat en una celebració similar de la província marista d'Ibèrica i al llarg del cap de setmana vaig poder copsar la profunditat del pas dels laics i el compromís per la vida i fe compartida dels germans. Quina sana enveja!

divendres, 2 de febrer del 2018

Catalunya 1 d'octubre, no oblidarem

Ens trobem aquatre mesos de l'1 d'octubre de 2017, en una situació complicada però que es resol amb diàleg i des de la política. Des d'aquest costat sembla que es fan passes enrere, no a gust de tothom, però des de l'altre només s'hi preveu intransigència

Enllaço avui un treball gràfic d'investigació sobre l'1O, el referèndum de l'1 d'octubre. Val la pena buscar, mirar i reflexionar, la pregunta, per a mi és, les persones o la llei. Així ho manifestava Pérez de los Cobos ara fa pocs dies davant del jutge, "la ley “estaba por encima de la convivencia ciudadana” el 1-O".

Un vídeo a títol d'exemple, a l'escola Ramon Llull, a prop de casa.