Raons de la meva decisió

Un company salmantí d'aquests anys dels estudis de CCRR a Madrid, professor de filosofia, em proposava fer-li arribar alguna reflexió pròpia, o informació publicada, per poder entendre millor des de la seva realitat, amb un altre punt de vista i que ell entén que amb menys informació, què és el que està passant a Catalunyai què ens ha portat fins al moment actual, sobre la raó que tanta gent vulgui separar-se.

Abans de donar raons, intento fer un esforç històric sintètic:

• Catalunya forma part d'Espanya des de fa anys, és cert.

• Cal remuntar-se als anys l713-14, quan es va realitzar el setge de Barcelona amb la caiguda de la ciutat l'11 de setembre dins la Guerra de Successió Espanyola. Aquesta data es recorda com la Diada Nacional de Catalunya. El 1716, amb els Decrets de Nova Planta es crea l'estat espanyol amb un règim de monarquia absoluta.

• En el procés de canvi de règim de la dictadura del militar Franco al model democràtic actual, la Generalitat de Catalunya va ser restaurada pel govern d'Adolfo Suarez el 29 de setembre de 1977, mesos abans de l'aprovació de la Constitució de 1977.

• El 30 setembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar un nou Estatut, que va ser aprovat pel Congrès dels Diputats (30 de març) i el Senat (10 de maig) amb substancials modificacions i aprovat pel poble de Catalunya en referèndum (18 de juny) com a Llei Orgànica, només per sota de la Constitució. Tot i així havia estat "cepillado" en paraules grolleres i poc respectuoses de l'ex vicepresident del govenr espanyol, Alfonso Guerra.

• Convé recordar que Catalunya ja havia disposat d'altres 2 Estatuts d'autonomia, els de 1932 i de 1979, més el projecte de 1919 que no va ser aprovat. Tot això demostra un sentiment comú i interès del poble de Catalunya per ser. 

• Quatre anys després, a iniciativa d'un recurs del PP, el 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional va modificar el text aprovat per les dues instàncies i aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, retallant l'articulat. Convé remarcar que això va trencar aquell consens i equilibri de poders que conferia al Parlament de Catalunya la possibilitat d'iniciar un tràmit de nou Estatut, a les Corts Generals espanyoles l'opció de revisar-ho i, finalment, al poble de Catalunya a ratificar-ho. Un grup de menys de 10 persones es va carregar el sentir de 2 parlaments i un poble. Legal? Potser sí. Coherent? Ara veiem que no.   

• Durant el temps de redacció d'aquest Estatut, altres comunitats autònomes espanyoles van seguir processos similars afegint articles similars als del de Catalunya, que en aquells casos no van ser anul·lats pel mateix Tribunal Constitucional. Coherent? És ben clar que no. 

• El 10 de juliol del 2010 es va realitzar a Barcelona una manifestació, amb 1'5M de participants, sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim" en contra de la resolució del Constitucional amb el suport de tots els partits polítics del Parlament de Catalunya, llevat del PPC i Ciutadans. 

Tot l'anterior, mostra l'existència d'un sentiment identitari comú i d'un esforç dels catalans per poder continuar sent. A partir d'aquí, quins són els sentiments majoritaris de la població catalana: 

• Desafecció de la forma d'ésser i organitzar-se de l'Estat espanyol. Cert que el 1977 es va fer un pacte i que potser seria el millor que es podia fer en aquell moment, però se'ns ha quedat petit. 
• Desafecció d'alguns aspectes concrets de la cultura espanyola. El cas de les curses de braus n'és un exponent.
• Cansament de sentir-se un poble continuament faltat al respecte. El "a por ellos" d'aquesta última setmana ho exemplifica.
• Rebuig per la dificultat de viure amb normalitat l'existència i l'ús habitual i generalitzat, sense cap mena de problema, de la gran majoria de la població de dues llengues, el català i el castellà.
• Rebuig per les traves continues que des dels diversos governs de Madrid es posen a la dinamització de l'economia catalana. Els màxims exponents ón l'aeroport del Prat, el corredor mediterrani, tot i que n'hi ha d'altres.
• Cansament en la solidaritat interna, sabedors de la gran aportació que realitzem els catalans i la poca transparència en les dades de les balances fiscals. 
• Estima per les persones espanyoles. Tots compartim llaços familiars, d'amistat, de compromís associactiu, empresarial...
• El món en el que vivim no acaba de ser el que volem. Hi ha democràcia a Catalunya, Espanya i Europa? Sí, però sommiem en un altre tipus de democràcia més participativa, més basada en les persones, amb més drets, menys lligada a l'economia de mercat.
• Sabedors que la Catalunya que tenim pateix també alguns dels problemes de la societat espanyola i europea, però volem aprofitar aquest canvi de model, no per fer-ne un igual en català, sino per poder-ho canviar.
• Desconfiats d'algun tipus de procès de canvi que se'ns pugui proposar des de l'Estat, havent vicut ja processos similars. 
• Sentint-nos adults com a poble, amb ganes d'assumir la nostra responsabilitat en la nostra auto gestió, fent-la el millor que puguem. 
• Amb ganes de continuar amb la millor relació possible, familiar, d'amistat, d'interesos amb les persones de l'altra vora de l'Ebre i amb el país veí d'Espanya.

Ja per acabar, rebatre 2 preguntes que m'han fet sovint directament:

? La primera, apelant a la llarga història comuna, més de 500 anys, diuen. D'acord, però això no és excusa per no poder canviar les coses. Durant milers d'anys van hacer dinosaures a la Terra i en algun moment, van desaparèixer. El cristianisme era central a Europa durant segles, i ara conviu amb altres confessions. 

? La segona. Sabeu que pedreu molt? que en sortireu de la UE? Saps també que....? Corresponen més a desitjos que no realitats contrastables. Ni ells ho saben, ni jo tampoc, tot són especulacions. Però tot i que fos així, vull intentar-ho.

Pregó de la Mercè 2017, per a reflexionar

El 14 de juny de 2015 dedicava l'Entrada "Necessitem referents: Ada Colau" a l'inici del seu mandat com Alcaldessa de Barcelona. Avui vull aturar-me en el pregó d'inici de les festes de la Mercè.

Estàvem acostumats a considerar la Filosofia com una disciplina pròpia d'éssers estranys, enigmàtics i molt sovint elitistes, com una categoria del coneixement que pertany estrictament al món acadèmic. Com a mínim fins que alguns i algunes dels que es dediquen a aquesta disciplina ens han ensenyat que no, que pensar és una cosa que podem fer tots... si en tenim ganes i ens hi volem posar. I si la Filosofia no fos pensar "com" algú sinó pensar "amb" algú? I si fos més una interpel•lació que no pas un adoctrinament?

La Filosofia, lluny de ser una disciplina pròpia d'aules i despatxos, de llibres gruixuts i enrevessats, és una mena de segona pell que no ens podem posar i treure sinó que ens acompanya dia i nit, tant si fem una classe com si estem preparant el sopar. Ho explica Marina Garcés, una de les pensadores de la nova generació de filòsofs catalans nascuts els anys 60 i 70 i pregonera de la Mercè d'enguany qui hi treballa a Saragossa, per tant bona coneixedora de les realitats a ambdues bandes de l'Ebre. 

Començava Garcès el pregó afirmant que en aquest moment ciutadà i nacional, que estem vivim una situació d’excepcionalitat institucional i política, el que ens trobem és que es prohibeix, es reprimeix i es criminalitza l’expressió pública de la paraula. D'aquí el seu pregó. Continuà afirmant que aquests dies, mentre escrivia i reescrivia aquest pregó, havia estat rebent mostres de suport, com si marxés a la guerra. Prendre la paraula pot ser una lluita, però no és anar a la guerra. La paraula lliure sempre és una festa, encara que s’hagi de lluitar per aconseguir-la. I avui, malgrat tot, estem de festa, la festa de la patrona de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercè.

Alguns aspectes que m'agradaria remarcar del seu discurs:

• Hi ha moltes Barcelones, però la Barcelona a la qual li agrada tornar és, en primer lloc, una ciutat a la qual no agrada el poder. A Barcelona, en general, no ens agrada que ens manin, ni els de fora ni els d’aquí. És una virtut molt catalana que passi el que passi no hem de perdre mai. Des del mateix esperit antiautoritari, Barcelona també ha fet dels seus carrers el lloc de trobada de tota la Catalunya que, independentista o no, s’insubordina i s’organitza contra la prohibició de poder exercir el dret dels catalans a l’autodeterminació.
• La Barcelona a la qual m’agrada tornar és, en segon lloc, una ciutat on hi ha un sentit de la vida en comú. A Barcelona de tot se’n fa negoci, som botiguers i comerciants, però estic convençuda que a Barcelona la privatització de la vida encara hi té un límit. Troba resistència. Actualment ho estem veient en la resistència dels barris als efectes del turisme massiu.
• Viure junts no vol dir viure a la defensiva ni només entre nosaltres, com si fóssim el poble de l’Astèrix. Tot Europa està ara atrinxerada i a la defensiva, i Barcelona no pot caure en aquesta trampa. Tampoc ara, amb l’argument de la seguretat contra el terrorisme. Com deia abans, una ciutat està feta de l’anar i venir lliure de la gent. De fet, el nosaltres barceloní és una ficció construïda a partir de tots els pobles, accents i paisatges que portem amb nosaltres els qui vivim aquí. Hi ha ciutats d’un sol paisatge i d’una sola llengua. Barcelona, en canvi, és de mar i de muntanya, té a prop les platges i els gorgs, és seca i humida, és urbana i de poble, cosmopolita i provinciana. Barcelona parla català i castellà en tots els seus accents possibles, i cada cop més llengües que, a poc a poc, hem d’anar aprenent a rebre i escoltar. 
• Deia que hi ha moltes Barcelones, però la Barcelona a la qual m’agrada tornar és, finalment, una ciutat on hi ha vida política fora dels partits polítics. A Barcelona, històricament, hi ha una cultura i unes formes d’organització col·lectives que no passen pel sistema de partits ni en depenen. Els qui m’han convidat a fer el pregó saben molt bé que no m’agraden els partits polítics. Crec en el sistema públic, però no en el sistema de partits. Crec en la política però no en el tacticisme ni el politiqueig. Ens queda molt per fer i per imaginar encara, si el que volem és transformar la política. 

I continuava amb una sèrie de desitjos, "m'agradaria poder dir":

• ...que aquesta ciutat a la qual torno és una ciutat on la cultura és el veritable medi, l’ecosistema viu on es desenvolupa i s’impulsa la vida col·lectiva, però no ho puc dir perquè sento que no és així. 
• ...que aquesta ciutat a la qual torno és una ciutat on la igualtat és la base de la llibertat i tampoc no puc dir-ho, perquè cada dia és més evident que no és així. La desigualtat creix a una velocitat que fa por, i l’exclusió i la violència arrelen i es normalitzen als nostres barris. Han canviat moltes coses. La gent que pateix, avui, té molts rostres, històries molt diverses i molts colors de pell. 
• ...que Barcelona és una ciutat que sap què vol ser, que té una idea de si mateixa per esbojarrada que sigui, i em sembla que tampoc no és així. Hem passat, en pocs anys, de ser una ciutat postindustrial mig abandonada a ser un aparador global del consum turístic. Sabem que no volem acabar com Venècia, però què volem ser? 

Maria (La Mercè) i la trobada amb Déu

"Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava."

"Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell infant. Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat."

---

D'aquest passatge de l'evangeli de Lluc m'interessa sobre tot l'expressió "Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava" (Lc 2,19). 

Per entendre-ho en tota la seva mesura cal repassar els esdeveniments fins aquell moment: un àngel anuncia a Zacaries del naixement de Joan Baptista (cfr. Lc 1,5-25), també un àngel anuncia a Maria del naixement de Jesús (cfr. Lc 1,26-38), ella mateixa visita a la seva cosina Isabel (cfr. Lc 1,39-45), càntic de Maria (cfr. Lc 1,46-56), naixement i circumcisió del seu nebot Joan (cfr. Lc 1,57-66), càntic de Zacaries (cfr. Lc 1,67-79), creixement de Joan (cfr. Lc 1,80-80) i naixement de Jesús amb la visita dels pastors (cfr. Lc 2,1-21). 

Tot el que anava passant, Maria ho guardava en el seu cor i ho meditava. Tota una sèrie d'esdeveniments els quals no podien ser només viscuts, calia viure'ls des del cor i meditar-los, fer-los seus, pregar-los, discernir-los. Només cal imaginar, un viatge cap a el poblet de Betlem, casa de la família de Josep, embarassada, donar a llum en una llevadora, la visita inesperada dels pastors que el lloaven, la visita de 3 savis d'Orient!!! 

El  ritme de vida d'avui actualment no ens ofereix massa oportunitats de meditar ni de guardar gairebé res en el cor. Els horaris, les presses, la informació desmesurada i sovint poc de fiar, les nostres pròpies cabòries... Cal ser-ne conscients!!! Dies de descans com avui, festivitat a Barcelona de la Mare de Déu de la Mercè ens poden donar temps per fer una aturada i meditar.

Saps trobar-te amb tu mateix? I amb Déu?

La mare de Déu de la Mercè ens hi acompanya!

---

Vols llegir el text, Lc 1,26-2,21?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Reedició dels Evangelis (2)

Continuo la sèrie que encetava amb l'entrada "Reedició dels Evangelis (1)" de data 23 de juliol. En ella explico les motivacions que m'han portat a escriure aquesta nova versió d'alguns passatges dels evangelis, que no és més que apropar aquesta bona notícia a les persones LGTIB de bona voluntat. 

Avui toca el passatge del baptisme de Jesús.

Jesús llega a orillas del río Jordán procedente de Galilea, donde su primo Juan que le bautiza. El autor cambia el paisaje por una casa en llamas. (Fotografia y texto de Bayona, Circus Christie)

Versió canònica	| |	Versió revisada
Principio de la buena noticia de Jesucristo, el Hijo de Dios. El profeta Isaías había escrito: “Envío mi mensajero delante de ti para que te prepare el camino. Una voz grita en el desierto: ‘¡Preparad el camino del Señor, abridle un camino recto!’ ” Sucedió que Juan el Bautista se presentó en el desierto bautizando a la gente. Les decía que debían convertirse a Dios y ser bautizados, para que Dios les perdonase sus pecados. De toda la región de Judea y de la ciudad de Jerusalén salían a oirle. Confesaban sus pecados y Juan los bautizaba en el río Jordán. Juan iba vestido de ropa hecha de pelo de camello, que se sujetaba al cuerpo con un cinturón de cuero; y comía langostas y miel del monte. En su proclamación decía: “Después de mí viene uno más poderoso que yo, que ni siquiera merezco agacharme para desatar la correa de sus sandalias. Yo os he bautizado con agua, pero él os bautizará con el Espíritu Santo.” Por aquellos días, Jesús salió de Nazaret, en la región de Galilea, y Juan lo bautizó en el Jordán. En el momento en que salía del agua, Jesús vio que el cielo se abría y que el Espíritu bajaba sobre él como una paloma. Y vino una voz del cielo, que decía: “Tú eres mi Hijo amado, a quien he elegido.” Después de esto, el Espíritu llevó a Jesús al desierto. Allí vivió durante cuarenta días entre las fieras, y fue puesto a prueba por Satanás; y los ángeles le servían. Después que metieron a Juan en la cárcel, Jesús fue a Galilea a anunciar las buenas noticias de parte de Dios. Decía: “Ha llegado el tiempo, y el reino de Dios está cerca. Volveos a Dios y aceptad con fe sus buenas noticias.” (Mc 1,1-15)	| | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | | |	En aquella época Jesús debía tener cerca de los diecinueve años. Pese a las dificultades familiares había podido continuar sus estudios de bachillerato pensando dirigirse hacia el mundo del marketing desde las redes sociales v.03. Había dado algunas clases particulares y en el colegio participaba como premonitor en los grupos juveniles, con niños más pequeños.  En una de las salidas nocturnas de fiesta con la pandilla se le acercó su primo Juan, al que no veía desde la niñez. Juan era un joven algo peculiar, sensible, de pocos amigos pero bien seleccionados, al que no gustaba jugar al futbol. También salía de fiesta, pero en vez de bailar alocadamente en busca de la chica diez, prefería beber sentado en cualquier lugar, hablando con chicas y chicos de las cosas del mundo, de las cosas que importaban a las personas, de sus preocupaciones, de los sueños de futuro…   Aquella noche, después de pasar por el “Bar Champagnat”  acabaron ambos en los bajos de un edificio en obras, charlando y charlando. De madrugada, ambos yacían medio dormidos, cuando Jesús vio los rayos del sol entrando por la rendija de una persiana medio rota. Fue entonces cuando intuyó que aquella noche, con Juan, algo había cambiado en él.  Dedicó los días siguientes a pensar algo más de lo habitual. Marchó a Montserrat, alojado en una sencilla celda de acogida, y pasaba los días del puente haciendo rutas hacia Sant Jeroni,  el Caball Bernat o les Agulles, compartiendo momentos con la comunidad benedictina , sobre todo con el pare Josep Miquel a los pies de la Moreneta, en el silencio nocturno de la basílica. Acabado el retiro, volvió a la ciudad, lleno del Espíritu de Dios, con la misión de anunciar la Verdad de un  mundo mejor.

Com et sents davant aquesta reedició?
Els joves d'avui en dia viuen compartimentats. Ara això, ara allò, sortir, recolliment, classes, voluntariat... Seria el Jesús adolescent i jove així?

La samaritana (una dona!!!) l'accepta

" la dona se'n va anar al poble a dir a la gent"

"Jesús li diu: --Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.
Li diu la dona: --Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.
Jesús li respon:--Sóc jo, el qui et parla.
En aquell moment arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. Llavors la dona deixà la gerra i se'n va anar al poble a dir a la gent: --Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies? La gent va sortir del poble i l'anà a trobar."

---

Aquest passatge de l'evangeli de Joan, inclós en el conjunt dels capítols 1-12, ens mostra una de les opcions davant les paraules i les obres de Jesús, l'acceptació, en aquest cas per part de la dona samaritana. Per contra, altres, com els seus germans, el rebutjen (Lc 7,1-9).

I vull plantejar en aquest cas les reflexions del 37è Congrès de Teologia sobre Dones i Religió de l'Associació Teològica Joan XIII. 

Del 7 al 10 de septiembre de 2017 hemos celebrado el 37 Congreso de Teología sobre "Mujeres y Religión:"

1. De la discriminación a la Igualdad de Género” en un clima de debate sereno, diálogo sincero y encuentro fraterno-sororal. Comenzamos guardando un minuto de silencio como expresión de condena por los atentados terroristas de Barcelona y Cambrils y de solidaridad con las familias, y otro por los asesinatos de mujeres producidos en España y en todo el mundo. Nos unimos con un nuevo minuto de silencio al dolor de los pueblos afectados por varios huracanes y terremotos que han causado decenas de muertos en Estados Unidos, México y El Caribe. 

2. Hemos hecho un análisis crítico del patriarcado como sistema de dominación contra las mujeres, las niñas, los niños y las personas más vulnerables de la sociedad. Este sistema se encuentra en alianza con otros modelos de dominación: capitalismo, colonialismo, fundamentalismo, depredación de la naturaleza, y provoca discriminaciones de género, clase etnia, cultura, religión, procedencia geográfica y orientación sexual en todas las esferas de la vida: lenguaje, vida cotidiana, política, economía, educación, trabajo, familia, espacio doméstico, cultura, ciencia, creación artística, lugares de ocio, medios de comunicación, publicidad.

3. Nuestra crítica se extiende a las religiones, que tienen una estructura patriarcal, transmiten una ideología androcéntrica, imponen una moral machista y desarrollan prácticas sexistas. En la mayoría de los casos no se reconoce a las mujeres como sujetos religiosos y éticos, sino que las consideran inferiores, subalternas y dependientes. Las excluyen de los espacios de lo sagrado, las marginan de los puestos de responsabilidad, del ejercicio del poder y de los ámbitos de decisión. Generan en ellas actitudes de obediencia y sumisión calificadas como virtudes. 

4. Hemos analizado críticamente y condenado la violencia contra las mujeres y las identidades sexuales disidentes en sus múltiples manifestaciones: cuerpos colonizados; violencia machista como arma de guerra, violaciones, prostitución, trata de mujeres, vientres de alquiler, abusos sexuales de niñas y niños, venta de órganos, niñas y niños robados, penas de muerte, feminicidios, agresiones contra gais, lesbianas, bisexuales, transexuales, intersexuales, maltrato a la infancia, retirada de la custodia de los hijos y las hijas a las madres y entrega a los padres condenados por maltrato. 

5. Los dirigentes religiosos se prodigan en condenas contra el aborto, el divorcio, las relaciones prematrimoniales, los métodos anticonceptivos, el matrimonio homosexual, la fecundación in vitro, los derechos sexuales y reproductivos. Descalifican la teoría de género a la que llaman “ideología de género” y la consideran la más perversa de la humanidad. Condenan los movimientos feministas y el LGTBI y muestran su oposición a las leyes de igualdad efectiva entre hombres y mujeres. En sus documentos y declaraciones públicas generan con frecuencia diferentes formas de violencia de género: sexual, simbólica, religiosa, psicológica, y fomentan actitudes y comportamientos machistas y homofóbicos en las personas creyentes y en la ciudadanía. Muestran, sin embargo, insensibilidad hacia la violencia de género, el patriarcado, el sexismo y la LGTBIfobia. En la Iglesia católica se veta a personas sexualmente disidentes el acceso al ministerio sacerdotal y la participación en actividades pastorales.

6. Hemos dado la palabra a mujeres activistas que han expuesto las aportaciones de los movimientos feministas en diferentes Áreas geoculturales, especialmente en América Latina, África y España, y a mujeres creyentes que han hablado de los Movimientos de Mujeres en las religiones que, en sintonía con los movimientos feministas, luchan contra todo tipo de discriminación y en defensa de la igualdad de género. 

7. Valoramos positivamente el encuentro fecundo entre feminismo y cristianismo, que ha provocado la rebelión de las mujeres contra el sistema patriarcal y el nacimiento de la teología feminista, que reconoce el protagonismo de las mujeres en el movimiento de Jesús entendido como discipulado igualitario, en el nacimiento de la Iglesia cristiana por ser testigos de la resurrección y en las primeras comunidades cristianas donde ejercían los ministerios y los carismas sin discriminación, conforme a la afirmación de Pablo de Tarso: “Ya no hay judío ni griego; ni esclavo ni libre; ni hombre ni mujer, ya que todos vosotros sois uno en Cristo Jesús” (Gálatas 3,28). La exclusión de las mujeres del ministerio ordenado no responde a razones bíblicas, teológicas o históricas, sino que es el resultado de la pervivencia del patriarcado instalado en la cúpula del poder y en la organización de las instituciones religiosas. Denunciamos que se castigue con la excomunión a las mujeres ordenadas sacerdotes en la Iglesia católica.

8. Fecundo está siendo el encuentro entre el feminismo decolonial y las teologías feministas, que critican el feminismo hegemónico-occidental, cuestionan la colonialidad del poder, del saber, del tener, del ser y del género, defienden la descolonización de las mentes, del discurso teológico y de las prácticas liberadoras de las religiones y recuperan los saberes, los símbolos y la espiritualidad de los pueblos originarios.

9. Hemos descubierto que espiritualidad y política son dos realidades indisociables y hemos tomado conciencia de la necesidad y urgencia de una espiritualidad política, que lleva a escuchar el grito de la Tierra y el clamor desgarrador de millones de personas hambrientas de pan y de derechos y a luchar por Otro Mundo Posible. 

10. La lección que hemos aprendido en este Congreso es que entre feminismo y religión no hay contradicción y que se puede ser creyente y feminista. Ese es el desafío al que hemos de responder. 

Madrid, 10 de septiembre de 2017

És possible un altre món?
És possible el Regne de Déu?

---

Vols llegir el text, Jn 4, 1-42?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

2017-18 Inici de curs

Cada any en aquestes dates és un dels moments en que les persones que fem de mestres i professors de plantejar-se el nou curs, idees, objectius, nous reptes...

Aquestes paraules del papa Francesc de març de 2015 (enllaç) poden ajudar als educadors cristians...

Queridos colegas:

Permitidme llamaros así, porque yo también fui profesor como vosotros y conservo un hermoso recuerdo de los días transcurridos en el aula con los estudiantes. Os saludo cordialmente y doy las gracias [al presidente por sus amables palabras]. 

Enseñar es un trabajo bellísimo. Lástima que los profesores sean mal pagados. Porque no sólo es el tiempo que emplean en la escuela, después tienen que prepararse, tienen que pensar en cada uno de los alumnos: cómo ayudarles a seguir adelante. ¿Es verdad? Es una injusticia. Pienso en mi país, que es el que conozco: pobrecitos, para tener un sueldo más o menos que sea conveniente, tienen que hacer dos turnos. ¿Pero cómo termina un profesor después de dos turnos de trabajo? Es un trabajo mal pagado, pero bellísimo porque permite ver crecer día tras día a las personas que fueron confiadas a nuestro cuidado. Es un poco como ser padres, al menos espiritualmente. Es también una gran responsabilidad. 

Enseñar es un compromiso serio, que sólo una personalidad madura y equilibrada puede asumir. Un compromiso de este tipo puede infundir temor, pero es necesario recordar que un profesor jamás está sólo: comparte siempre su trabajo con los demás colegas y con toda la comunidad educativa a la que pertenece.
...
Como Jesús nos ha enseñado, toda la Ley y los Profetas se resumen en dos mandamientos: ama al Señor tu Dios y ama a tu prójimo (cf. Mt 22, 34-40). Nos podemos preguntar: ¿Quién es el prójimo para un profesor? El «prójimo» son sus estudiantes. Con ellos es con quienes transcurre sus días. Son ellos quienes esperan de él un guía, una orientación, una respuesta y, antes aún, buenas preguntas
No puede faltar entre las tareas [de la uciim] la de iluminar y motivar una justa idea de escuela, ofuscada algunas veces por discusiones y posiciones restrictivas. La escuela está hecha ciertamente de una válida y cualificada instrucción, pero también de relaciones humanas, que por nuestra parte son relaciones de acogida, de benevolencia, que hay que ofrecer a todos indistintamente. Es más, el deber de un buen educador —con mayor razón de un profesor cristiano— es el de amar con mayor intensidad a sus alumnos más difíciles, más débiles, más desfavorecidos. Jesús diría: si amáis sólo a los que estudian, que son bien educados, ¿qué mérito tenéis? Y hay algunos que hacen perder la paciencia, pero a esos debemos amarlos más. Cualquier profesor se encuentra bien con esos alumnos. A vosotros os pido que améis más a los estudiantes «difíciles» a los que no quieren estudiar, a los que se encuentran en condiciones de necesidad, a los discapacitados y a los extranjeros, que hoy representan un gran desafío para la escuela.

Si hoy [una asociación profesional de] profesores cristianos quiere testimoniar su inspiración, está llamada a comprometerse en las periferias de la escuela, que no pueden ser abandonadas a la marginación, a la ignorancia, a la delincuencia. En una sociedad donde es difícil encontrar puntos de referencia, es necesario que los jóvenes encuentren en la escuela una referencia positiva. Ella puede serlo o llegar a serlo si dentro de ella hay profesores capaces de dar un sentido a la escuela, al estudio y a la cultura, sin reducir todo a la sola transmisión de conocimientos técnicos sino poniendo el esfuerzo en construir una relación educativa con cada alumno, que debe sentirse acogido y amado por lo que es, con todos sus límites y potencialidades. En esta dirección vuestra tarea es más que nunca necesaria. Y vosotros tenéis que enseñar no sólo los contenidos de una materia, sino también los valores de la vida y las costumbres de la vida. Las tres cosas que debéis transmitir. Para aprender los contenidos es suficiente el ordenador, pero para entender cómo se ama, para comprender cuáles son los valores y cuáles los hábitos que crean armonía en la sociedad se necesita un buen profesor.

La comunidad cristiana tiene muchísimos ejemplos de grandes educadores que se dedicaron a colmar las carencias de la formación escolar o a fundar escuelas. Pensemos, entre otros, en san Juan Bosco, de quien se celebra este año el bicentenario de su nacimiento. Él aconsejaba a sus sacerdotes: educar con amor. La primera actitud de un educador es el amor. A estas figuras es a quien podéis mirar también vosotros, educadores cristianos, para animar desde dentro una escuela que, prescindiendo de su gestión estatal o no estatal, tiene necesidad de educadores creíbles y testigos de una humanidad madura y completa. Testimonio. Y esto no se compra, no se vende: se ofrece.

[Como asociación] estáis por naturaleza abiertos al futuro, porque siempre hay nuevas generaciones de jóvenes a quienes hay que transmitir el patrimonio de conocimientos y valores. A nivel profesional es importante actualizarse en las propias competencias didácticas, también a la luz de las nuevas tecnologías, pero la enseñanza no es sólo un trabajo: la enseñanza es una relación donde cada profesor debe sentirse completamente implicado como persona, para dar sentido a la tarea educativa respecto a sus alumnos. Vuestra presencia hoy aquí es la prueba de que poseéis esas motivaciones de las que tiene necesidad la escuela.
Os animo a renovar vuestra pasión por el hombre —¡no se puede enseñar sin pasión!— en su proceso de formación, y a ser testigos de vida y esperanza. Jamás, jamás cerrar una puerta, abridlas todas de par en par, para que los estudiantes tengan esperanza.

Os pido también, por favor, que recéis por mí, y os invito a todos vosotros a rezar a la Virgen, pidiendo la bendición.

El meu per enguany (i jan van 10 en la modalitat actual), restar proper als alumnes, estimar-los com ens convida Francesc i resava també Sant Marcel·lí. Ara sí, despert del somni, en el temps donat, ni més ni menys. Enguany sense aula i sense equip, sense... però proper amb aquestes petites persones. Per elles i per mi. 

Bon inici de curs 2017-18!!!

Espanya, què ens està passant? (3)

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a aquella altra "Espanya, què ens està passant? (1)" de data 31 de maig de 2017 i també a la segona de la sèrie de 31 d'agost, "Espanya, què ens està passant? (2)". En aquelles reflexionava a partir del llibre "Ciudadania y cristianía. Una lectura de nuestro tiempo" de González de Cardedal, com el cristianisme i nosaltres com a persones cristianes podem oferir a la construcció d'una ciutadania responsable i madura.

Si en les Entrades anteriors parlava sobre la ciència, la saviesa i la història, en aquesta ho faig sobre la educació. I no em refereixo a l'ensenyament de coneixements que es fa des de l'escola, em refereixo al que també es coneix com a urbanitat, allò que hauria de dependre més dels pares i la família en primer terme. 

És cert que sempre el jovent s'ha volgut diferenciar dels seus predecessors en formes de parlar, de vestir i comportar-se, però fins ara semblava que s'havien mantingut una sèrie d'actituds i comportaments bàsics en la relació entre pares i fills, entre les famílies, en el tractar amb la resta de persones... i tot això també està canviant.

Potser no es tracta de tornar a parlar els pares, professors o gent més gran de vostè, no es tracta de tornar als uniformes a les escoles  -tant per l'alumnat com pel professorat- o algun tipus de feines, però hi ha uns mínims que comencen a no respectar-se i això duu a una sensació de que tot val i que jo sóc el més important i la resta no interessen. Parlar massa fort en el transport públic, no cedir el seient a persones grans o amb mobilitat reduïda, vestimenta fora de lloc (xancles de platja a l'escola, gorra a taula...), no respectar l'ordre de paraula en grup... hi ha multiples aspectes de la vida que caldria revisar. Però, qui li posa el cascavell al gat? 

(continuarà)