dijous, 29 de desembre del 2016

Nadal 2016: Aquest és el nostre Nadal

"allò que el Senyor havia anunciat"
"Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres»."

El passat dia 25 editava l'Entrada "Nadal 2016: Aquest és el meu Nadal". Continuo avui amb aquesta nova dedicada als nostres nadals, 

Aquest és el Nadal vist des de la visió de múltiples persones i entitats.
Anar a les fotografies
Aquell va ser el seu Nadal, 
Aquest és el nostre Nadal


Vols llegir el text, Mt 1,18-25?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimarts, 27 de desembre del 2016

Eucaristia, tot el que cal saber


Resum de les diverses Entrades dels dies passats sobre la Eucaristia:
  • Algunes claus teològiques, enllaç
  • Casos reals, de la pròpia vida, enllaç
  • El sagrament present a la Bíblia, enllaç


diumenge, 25 de desembre del 2016

Nadal 2016: Aquest és el meu Nadal

"era un home just i no volia difamar-la públicament"
Paradoxalment,  la foto és del peu de la piscina en un hotel del Vietnam.
"El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial....     Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. No hi havia tingut relacions conjugals quan ella tingué el fill. I Josep li va posar el nom de Jesús."

Aquest passatge de Nadal correspon a l'evangeli de Mateu, un dels dos canònics, juntament amb el de Joan, que recull el naixement i la infància de Jesús. El que em sembla interessant en el dia d'avui és el fet que Maria concebí per obra de l'Esperit Sant (v.18), que Josep resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial (v.19), però no ho va fer. Com es devia sentir ell? Sorprès? Incomprès? Traït? ... amb ulls d'home fàcilment ens ho podem imaginar. 

Però en un somni Déu li parlà a través de les paraules del profeta Isaies "Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres")."  (Is 7,14). Això li va fer canviar, acceptar i treballar per la seva família, implicar-se en la missió per la gran família cristiana.

Aquell va ser el seu Nadal, quin és el meu?
Bon Nadal. El meu desig d'enguany, igual que la Bona Mare acarona el Nen Jesús, tant de bo nosaltres siguem misericordiosos i cuidem dels germans i germanes.
Aquell va ser el seu Nadal. 
Aquest és el meu Nadal


Vols llegir el text, Mt 1,18-25?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 22 de desembre del 2016

Sagraments d'iniciació: Eucaristia. A la Bíblia

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016. 

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.

"Jesús prengué el pa i la copa, digué la benedicció..."
" Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i, tot donant-lo als deixebles, digué: --Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies i els la donà tot dient: --Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom en remissió dels pecats. Us asseguro que des d'ara ja no beuré d'aquest fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el Regne del meu Pare. Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres."                  
(Mt 26,26-30)

"Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:
--Preneu: això és el meu cos. Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué: --Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu. Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres."                  
(Mc 14,22-26)

"Quan va arribar l'hora, Jesús es posà a taula amb els apòstols i els digué: --Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu. Llavors prengué una copa, digué l'acció de gràcies i afegí: --Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d'ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu. Després prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient: --Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. I, havent sopat, féu igualment amb la copa, tot dient: --Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres."                  
(Lc 22,14-20)

"Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: --Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? Jesús els respongué: --Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre. Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm."        
(Jn 6,51-59)

"La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial." 
(1Co 11,23-25)

  • Després de les Entrades sobre el sagrament de l'Eucaristia de la darrera setmana, vull incloure aquesta altra amb un text bíblic clàssic, el de la seva instauració dins de l'Últim Sopar amb els deixebles, en les seves diverses versions. La de Joan inclosa dins del propi anunci de la Bona Nova i no de forma temporal i, per un altre costat, la de la 1a carta als Corintis, l'únic text epistolar dels cristians dels primers segles que va voler tornar a redactar el fet.

  • Algú fàcilment podrà dir que no toca aquest text de l'Evangeli en un dia com avui. Estem en temps d'Advent i toquen altres textos. Justament avui el del Càntic de Maria (Lc 1,46-56), durant la visita de Maria a la seva cosina Isabel. 
  • Trobo interessant el text de Joan per que no emmarca aquestes paraules dins l'escena de l'últim sopar, si no gairebé al principi de l'Evangeli i dins la predicació que Jesús feia en una sinagoga (cfr. Jn 6,59). Ja en aquest moment Jesús cavalcava entre les dues religions. I el segon, que 
  • I ja per acabar, he volgut fer coincidir els textos de l'últim sopar amb aquest temps per que dissabte nit, diumenge i dilluns 26, també a Catalunya, fem veritables eucaristies familiars. Ens trobem, celebrem la joia d'estar junts i rememorem aquells familiars que ja descansen en pau.


 
Vols llegir el text de l'Evangeli, Jn 6,22-59?


- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.


dimarts, 20 de desembre del 2016

Sagraments d'iniciació: Eucaristia. I avui en dia?

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


La Eucaristía: claves pastorales

¿Qué aspectos crees centrales para proponer el sacramento al creyente de hoy como fuente de salvación? Lo que no se puede olvidar, la clave básica de todo.
Como ha quedado descrito en la parte de claves teológicas, la Eucaristía es el tercero de los sacramento de iniciación, por lo tanto, no se puede obviar que va bien unido a aquellos otros dos: Bautismo y Confirmación. 

Pero por otro lado, tampoco puede olvidarse que la Eucaristía es el sacramento central de la vida del cristiano junto con el de la Penitencia y la Reconciliación, puesto que ambos son los que nos acompañan de forma más cercana y continuada a lo largo de la vida. El resto de sacramentos tienen un carácter puntual, bien sean los de iniciación (el Bautismo y la Confirmación), los de vocación y compromiso (el Matrimonio y el Orden) o el de reconciliación al final del tiempo de uno (la Unción de Enfermos).

El aspecto central es que la Eucaristía pretende hacernos revivir aquello que Jesús compartió con sus discípulos la última noche antes de iniciarse los hechos de la pasión, muerte y resurrección. Y estos objetivos fueron:
  • Hacer vivir a sus discípulos la esperanza por el Reino de Dios.
  • Cumplir con la tradición judía de la cena pascual, momento fundamental en la tradición judía y como cualquier otra comida, de hospitalidad y compartir fraterno. 
  • De forma profética a lo que iba a pasar, Jesús introduce en esa cena el nuevo signo de la bendición y reparto del pan, relacionándolo con su propio cuerpo. Pan y cuerpo que se entregan, se reparten y se comparten. 
  • E introduce también, el nuevo signo de la bendición y compartición del vino, relacionándolo con su propia sangre. Vino y sangre que se comparten, también de forma inédita, pasándose una única copa de unos a otros, no bebiendo cada uno de la suya.
  • Fundamentalmente, pues, la Eucaristía nos hace sentirnos, como su propio nombre indica, en comunión, unidos con. Y esta unión se propone en dos sentidos: 
  • Por un lado, en comunión con Dios. El hecho de comer el pan y el vino convertidos en cuerpo y sangre de Cristo, hace sentirse a los fieles, parte del propio Cristo, quien nos ha sido dado por el Padre para nuestra salvación. El recuerdo de su vida, muerte y resurrección nos hace partícipes del misterio que representa y nos recuerda su amor infinito por nosotros. Nos hace conscientes que Dios está ahí a nuestro lado, nos cuida, nos da todo lo que somos y lo que conseguimos. Por eso es también acción de gracias por todo lo recibido, la vida como hombres en el nacimiento terrenal y la vida como hijos de Dios, en el Bautismo
  • Pero por otro lado, también en comunión con el resto de la comunidad de fieles, con nuestros hermanos y hermanas. Nos hace sentirnos miembros de la Iglesia, miembros del cuerpo místico de Cristo. Y con este sentimiento eclesial, cada uno con los dones recibidos del Padre, se convierte en enviado del Reino de Dios, en misionero para anunciar la Buena Nueva de la Vida que se nos da.
De la misma manera que Dios nos da continuamente el pan nuestro de cada día, cada vez que nos acercamos a la Eucaristía, Él mismo se nos da para ser fuente de salvación, para que podamos vivir en la Vida del Espíritu.   

El sacramento de la Eucaristía quiere ser signo vivo del Reino en el que creemos pero que, a la vez, se hace ya presente en el momento actual. Es por tanto un signo profético, que convierte la antigua Pascua judía en la Pascua de la nueva alianza, la de los cristianos. Compartiendo el cuerpo y la sangre de Cristo nos hacemos como Él y compartimos su destino que es el de volver al Padre. Compartiendo el mismo pan partido y el vino en la misma copa, nos hacemos conscientes de que todos somos Hijos de Dios y hermanos.


¿Qué dificultades crees que existen en nuestro ambiente para vincularse a él?
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. Î avui en dia" de 20 de septiembre de 2016 sobre las dificultades que advierto en nuestro entorno en cuanto a la vinculación con la Iglesia y la celebración de los sacramentos en general.

Es una realidad que entre los cristianos, al menos en nuestra sociedad, cada vez son menos los que asisten a la Eucaristía de forma regular. Son ya muchos los laicos que no asisten semanalmente a la celebración de la misa parroquial y, cuando lo hacen de forma puntual en alguna celebración concreta (bautizo, primera comunión, boda, funeral…), algunos incluso no participan del momento de la Eucaristía. 

Por otro lado, según lo que he podido observar, se da también una tendencia entre religiosos jóvenes o de mediana edad (lo he detectado en varones, no mujeres), que tampoco se acercan a la Eucaristía diariamente. Por la experiencia que conozco, se les imponen o se autoimponen las tareas laborales en las obras de la congregación.

Por tanto intuyo que, fundamentalmente, las dificultades principales para vincularnos al sacramento de la Eucaristía son:
  • El ambiente reinante en el que las obligaciones del trabajo (impuestas por las empresas o autoimpuestas) y las necesidades de ocio y descanso que parecen haberse convertido en nuevos dioses. 
  • Las muchas otras opciones que la sociedad ofrece y que fácilmente pueden distraer de aquello que en algún momento se veía y vivía como fundamental para uno mismo.
  • La organización familiar que llena de actividades extraescolares la tarde y fines de semana de los chicos y sus familias. Algunas familias con hijos pequeños que sí tienen interés en poder vivir la misa dominical, se ven impedidas de hacerlo por la coincidencia con otras actividades de los hijos (partidos del deporte, salidas colegiales, etc.)
  • La falta de comunidades cristianas con vivencia familiar y profunda (parroquiales, colegiales o de otra índole) en las que poderse vincular y en las que poder vivir la vida, vivir la fe y celebrar los sacramentos. Este es un problema eclesial. La oración y la celebración de los sacramentos de forma comunitaria ayudan enormemente a su mantenimiento. La vivencia en solitud es más complicada.
  • El olvido de algo tan sencillo como que para mantener una relación hace falta cultivarla. Este punto que se ve fácilmente en las relaciones humanas se aplica también a nuestra relación con la divinidad ¿Cómo podemos sentirnos unidos a Dios sino mantenemos momentos de cercanía con Él, como pueden ser la oración, la Eucaristía y los demás sacramentos? 
Y en lo que respecta a la 1ª Comunión, primer momento de contacto con el sacramento de la Eucaristía, algunas dificultades pueden ser las siguientes:
  • Debiéramos presentar la catequesis de la 1ª Comunión como un proceso de iniciación cristiana a largo plazo, no solo como algo puntual para recibir el sacramento. 
  • Cuando a los chicos de 4º de primaria se les ofrece la catequesis de comunión, ya son muchas las otras actividades que vienen desarrollando de cursos anteriores que dificultan el tiempo, no solo de realización de las sesiones de catequesis, sino de vinculación a un grupo que podría acabar convirtiéndose en una comunidad cristiana.
  • También es un grave problema la desconexión que existe entre el proceso catequético (llevado fundamentalmente desde el colegio) y el momento sacramental (dirigido desde la parroquia). Han sido diversas las celebraciones en las que los participantes y sus familias han quedado decepcionadas de las palabras o los actos del ministro celebrante, respecto a lo propuesto y vivido durante el tiempo de catequesis. Por intentos que haya habido de limar asperezas, la imagen transmitida no es la adecuada.
  • No existe una conciencia clara de lo que representa el sacramento de la Eucaristía. El poder llegar a realizar la 1ª Comunión, se ve más como una meta a conseguir que no como el inicio de un proceso a continuar a lo largo de la vida. 
  • También representa un problema las nuevas situaciones familiares que han aparecido en los últimos tiempos. Hay en casos que se siguen sintiendo llamadas, de una manera u otra, por Cristo y el mensaje evangélico, y a las que la Iglesia no sabe cómo acoger. ¿Cómo podemos hacer atractiva la vida cristiana a jóvenes hijos de familias monoparentales o de padres separados, homosexuales u otros, si lo único “que se oye” son críticas a su tipo de familia?
Como ya manifesté en la reflexión de las claves pastorales del Bautismo y de la Confirmación, con este escenario dado, cobra importancia la necesidad de recuperar el significado de los procesos de iniciación cristiana para las familias, así como evitar la desconexión de la iniciación en la comunidad con la iniciación existencial del individuo.


¿Qué aspectos en nuestro ambiente crees que son una oportunidad para presentarlo? ¿Qué experiencias, que estrategias, qué procesos crees que ayudarían a vincularse a él?
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. I avui en dia?" de 20 de septiembre de 2016 sobre las oportunidades y experiencias que pudieran tenerse en cuenta en nuestra realidad concreta de forma general para presentar la Iglesia y la vida cristiana y que son válidas, también, para el resto de sacramentos.

Centrándonos ahora en la Eucaristía:
  • En el ámbito colegial (para la preparación de la 1ª Comunión) pero también en otros momentos celebrativos (fiestas de la patrona, final de curso, Navidad, etc…) ya se intenta, desde los equipos de Pastoral, contactar con sacerdotes conocidos que puedan dar una imagen en consonancia con la del colegio. Se intenta evitar al máximo la dependencia de la Parroquia de la Concepción, de la que depende la parroquia que comparte espacion con el colegio. 
  • El hecho de tener en los colegios maristas de Catalunya los movimientos juveniles (los caus del Centre Marista d’Escoltes y las asociaciones de la FAJMACOR) es una oportunidad para que se pueda proponer a los alumnos y alumnas que participan de ellos la realización de acciones de carácter sacramental. Hoy en día estas son mínimas, como por ejemplo la eucaristía de las fiestas colegiales, la oración de la Marcha de Navidad o la peregrinación a Montserrat en el mes de abril. 
  • Anualmente al final del primer trimestre, en tiempo de Adviento, se realiza un tiempo de compartir (oración y cena) de directivos y responsables de la pastoral colegial con los animadores de los movimientos juveniles como símbolo de agradecimiento y compartir fraterno. Este momento reflexivo suele serlo sobre la educación de los niños. Momento entrañable pero al que podía añadirse una lectura del Evangelio o el compartir la Eucaristía. 
  • Una oportunidad a explorar seria la invitación también a este encuentro anual a miembros de alguno de los Grupos de Vida Cristiana vinculados al colegio, similares a las Fraternidades del Movimiento Champagnat de la Familia Marista. Sería una buena manera de ofrecer la posibilidad de un camino claro de continuidad para la vivencia comunitaria cristiana en edad ya adulta. Incluso estos grupos pudieran ocuparse del aspecto celebrativo y sacramental del tiempo de oración del encuentro, ayudando en parte a los equipos directivos y de pastoral, saturados en esos tiempos de final de año. 
  • También en el oratorio del colegio se realiza de forma semanal una oración matutina antes del inicio de las clases, organizada de forma rotatoria por los diversos grupos-clase de la ESO y el Bachillerato. Suelen participar alumnos del grupo-clase organizador y un pequeño pero constante grupo de niños de infantil y primara. Es una sencilla pero bonita iniciativa para favorecer el conocimiento entre los alumnos de cursos diferentes para proponer un acercamiento a Dios. Algunas veces estos momentos sí son de oración pero en otros, dependiendo de los grupos organizadores y sus tutores, son una reflexión sobre valores. 
  • Una buena opción sería la de definir por parte del equipo de pastoral una mayor coordinación con los tutores para ritualizar más este momento (señal de la cruz en el inicio, recitación del padrenuestro o alguna otra oración sencilla y Eucaristía para los que quisieran y ya hubieran hecho la 1ª comunión).
  • La existencia en la misma organización marista de forma paralela al colegio de la Pascua de Les Avellanes, es otra oportunidad para alumnos mayores y exalumnos de participar en una experiencia fuerte de vivencia cristiana. Lo que quizás convendría explorar es como mantener el vínculo de los participantes una vez vueltos al colegio. Y no me refiero solamente al vínculo en el trabajo de la educación sino también el sentido de misión de Iglesia y la participación periódica en alguna oración o celebración eucarística. Años atrás se había realizado la propuesta de oración colegial en tiempo de pentecostés, invitando a los que habían participado de la Pascua.
  • También la existencia en la misma organización marista de forma paralela al colegio de la Pascua Familiar y sus actividades complementarias (en tiempo de Adviento y de Pentecostés) es también una oportunidad que se pudiera ofrecer a las familias en general. De igual manera, proponer algún momento de encuentro colegial para los que se preparan o participaron de aquella actividad y celebración provincial.
  • Años atrás se había propuesto la realización mensual de una eucaristía vespertina con la presencia también de la comunidad de hermanos. Lastimosamente dejaron de realizarse por la baja participación.
  • El colegio ese encuentra situado en un edificio singular, antiguo convento, el cual dispone en el centro de una Iglesia emblemática. Desde hace décadas el uso es compartido con la parroquia. Aunque sea éste un aspecto no tan vivencial para los niños y las familias que participan en los procesos de catequesis, entiendo que fuera bueno mejorar la relación colegio-parroquia, valorándose ambas partes más como colaboradores que no como competidores. Este cambio institucional acabaría redundando en un bien para ambas instituciones y para las personas con las que cada una trabaja.

diumenge, 18 de desembre del 2016

Sagraments d'iniciació: Eucaristia. Un exemple

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


La Eucaristía: un caso para la reflexión

Años atrás, en 1996, tuve la posibilidad de vivir cercano al mundo misionero durante casi una década, 1 año entero en Paraguay y, posteriormente en visitas diversas de semanas o meses, también a Paraguay, a países de América Central o de África. Este periodo me introdujo en un ambiente de Iglesia en el que era fácil y propicia la vivencia de los diversos sentidos de la celebración de la Eucaristía. Resultaba hasta sencillo, por horarios y acompañamiento comunitario. El hecho de trabajar con un sentido de misión en y para la Iglesia de frontera, con religiosos, religiosas y presbíteros y laicos comprometidos, dedicados en cuerpo y alma a la evangelización y la misión fue fundamental.

Una anécdota de aquellos tiempos es que los miembros de las comunidades religiosas de la zona nos conocíamos por actividades conjuntas que realizábamos. En la comunidad de las Hermanas Misioneras Esclavas de María Inmaculada (enlace) había algunas hermanas españolas, lo que rápidamente llevó a una cercana relación. En seguida descubrí que en la eucaristía parroquial no podía darles la paz con un beso, tal y como nos saludábamos en los encuentros y reuniones comunitarias más discretas.

Desde el año 2008, ya me dedico a tareas escolares en Barcelona, y aunque se trate de una escuela religiosa, el ambiente reinante no facilita la vivencia ni de la Eucaristía ni del resto de los sacramentos. Es cierto que el ambiente social en el que estamos inmersos no ayuda. La sensación que se tiene por parte de múltiples profesores vinculados previamente a la pastoral juvenil es que se ha olvidado, o no se sabe bien como ser una entidad de Iglesia además de un centro educativo. El colegio va por un lado, la pastoral juvenil por otra, la vida del Instituto y los hermanos por otra y la vida de los laicos de edad por otra.

Desde mi reflexión personal, aun buscando yo ambientes y estrategias para alimentar mi fe, siendo miembro de la comunidad laical del Gra de Mostassa, participando también del Espai de Vida Marista de Llinars del Vallés, participando puntualmente en la parroquia o en el ACGIL, me resulta bien difícil, en el ambiente social en el que me muevo, seguir un camino de fe de forma estable y comunitaria. El caso de la Eucaristía, la celebro y recibo en momentos puntuales, no semanalmente, en algunos ambientes de forma fuertemente comunitaria, pero en otros, participando como un fiel aislado en una comunidad parroquial poco conocida. Culturalmente nunca se nos ocurriría darnos el beso de la paz.

Algunas preguntas para la reflexión... ¿Me permite una simple dispensación de la Eucaristía cultivar mi relación con Dios? ¿Qué relación de vida cristiana hay con los diversos grupos en los que participo? ¿Qué problema hay en darse la paz con un beso? ¿Religioso o cultural? ¿Cuál es el ambiente comunitario que se propicia viéndose de semana en semana o de mes en mes? ¿Es necesaria la vivencia periódica de la Eucaristía para vivir con Dios? Y en tu caso... como lo vives?


dijous, 15 de desembre del 2016

Sagraments d'iniciació: Eucaristia

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


La Eucaristía: claves teológicas
Trobem la informació referent al sagrament a:

Tipo de sacramento y aspectos que hace presentes.
La iniciación cristiana se realiza mediante el conjunto de tres sacramentos: el Bautismo, que es el comienzo de la vida nueva; la Confirmación, que es su afianzamiento; y la Eucaristía, que alimenta al discípulo con el Cuerpo y la Sangre de Cristo para ser transformado en Él.

Como ya expliqué en los sacramentos del Bautismo y la Confirmación, desde tiempos de los apóstoles, para ser cristiano se sigue un camino de iniciación de varias etapas pero que a lo largo de los tiempos y en lugares diferentes se ha llevado a cabo a ritmos diversos. Aun así, este itinerario comprende algunos elementos esenciales que no pueden faltar: el anuncio de la Palabra, la acogida del Evangelio, la conversión, la profesión de fe, el Bautismo en sí mismo, la efusión del Espíritu Santo y el acceso a la Eucaristía.

En el Catecismo de la Iglesia Católica  leemos “La Eucaristía es "fuente y culmen de toda la vida cristiana" (LG 11). "Los demás sacramentos, como también todos los ministerios eclesiales y las obras de apostolado, están unidos a la Eucaristía y a ella se ordenan. La sagrada Eucaristía, en efecto, contiene todo el bien espiritual de la Iglesia, es decir, Cristo mismo, nuestra Pascua"”, lo que es un muy buen resumen de lo que el sacramento representa en la vida de los y las cristianas.

Los aspectos que hace presente la Eucaristía son de ámbito diverso:
  • Por un lado es memorial, nos recuerda la vida, muerte y resurrección de Jesús, el Cristo, quien nos introduce con su venida a la Tierra en la dinámica de la Trinidad, enviado por el Padre y enviándonos el Espíritu.
  • Por otro es memorial sacrificial de aquello que hizo Cristo. Su ejemplo nos llama, nos cuestiona pero a la vez nos abre la asunción de nuestro propio sacrificio. Se ofrece también en reparación de los pecados de vivos y difuntos, así como para obtener de Dios beneficios espirituales o temporales.
  • Es también acción de gracias por la vida y los dones recibidos así como por el camino de salvación que se nos ofrece y por el Reino de Dios.
  • Tiene un punto de vivencia eclesial: la Eucaristía construye y alimenta la comunidad, en la que encontramos y afirmamos nuestra identidad de hijos de Dios.
  • Tiene un punto importante de comunión: comunión con Dios Padre, con Dios Hijo y con Dios Espíritu Santo, pero también comunión con la comunidad local y con la Iglesia Universal. Y de forma más amplia, con la humanidad toda y con el resto de la creación. 
  • Tiene también un ámbito escatológico: la Eucaristía es presencia de Cristo pero a la vez fuente personal de esperanza en aquello que vendrá en nuestro tiempo final personal y en la plenitud de los tiempos. Cabe recordar que también se propone la Eucaristía como viático final en el momento de final, a través del sacramento de la Unción de Enfermos. 
  • Y finalmente, se convierte en símbolo misionero: se nos ofrece la opción de nuestra propia misión de evangelización en el mundo, trabajando por el Reino de Dios ya en la Tierra.

Símbolo central del sacramento. Significado.
El símbolo central del sacramento de la Eucaristía es doble en este caso: el pan y el vino, presencias reales del cuerpo y la sangre de Cristo. Pero también es fundamental, como en otros sacramentos, la Palabra. 

Es por ello que el sacramento se divide en dos grandes momentos, que aun así forman una unidad básica. Estos son:
  • la reunión, la liturgia de la Palabra, con las lecturas, la homilía y la oración universal;
  • la liturgia eucarística, con la presentación del pan y del vino, la acción de gracias consecratoria y la comunión.
El sujeto del sacramento de la Eucaristía es toda persona bautizada que no haya sido apartada.


Otros símbolos presentes en el sacramento. Significado.
Desde el siglo II, según el testimonio de san Justino mártir, se tienen las grandes líneas del desarrollo de la celebración eucarística. Estas han permanecido invariables hasta nuestros días a través de la diversidad de tradiciones rituales litúrgicas.

Por tanto, en la Eucaristía suelen aparecer otros muchos símbolos que complementan el símbolo fundamental, pero que no son tan importantes. Veamos cuales son y su significado:
  • Señal de la cruz: se realiza al inicio de la celebración y es el símbolo de la gracia que Cristo nos ha adquirido a través de su cruz.
  • La comunidad: como en el resto de sacramentos, es importante la comunidad que acompaña. En este caso, que la celebración del sacramento suele ser colectiva, miembros de la comunidad que se acompañan los unos a los otros. Es un símbolo celebrativo de hermanos en la fe. Pero en este caso, no solo es importante, es fundamental la presencia de todos, todos se reúnen, todos tienen parte activa en la celebración. 
  • Lectura y homilía de las Escrituras: Dentro de la liturgia de la Palabra se hacen presentes a lo largo del calendario litúrgico los textos del Antiguo Testamento, los textos de las cartas de los Apóstoles y los de los Evangelios. Las palabras del ministro ayudan a interiorizar los textos y hacerlos fuente de fe, iluminación de la conciencia de los fieles.
  • Intercesiones: la comunidad recuerda y reza por situaciones y colectivos diversos, propios de la Iglesia pero también de la sociedad y la humanidad entera, lo que es una actualización de las palabras del apóstol San Pablo, “"Ante todo, recomiendo que se hagan plegarias, oraciones, súplicas y acciones de gracias por todos los hombres; por los reyes y por todos los constituidos en autoridad"” (cfr. 1Tim 2, 1-2). 
  • Ofertorio: se presentan las ofrendas, inicialmente las del pan y el vino aunque es habitual que se añadan otros, especialmente en celebraciones especiales. Símbolos vinculados a la propia comunidad de fieles que celebra. Una de las ofrendas habituales también suele ser la colecta, en nuestros ambientes en forma de dinero pero en otras latitudes, en forma de otros bienes.
  • El altar: este símbolo tiene una doble significación, por un lado es el altar del sacrificio del Señor pero también es la mesa del Señor que nos invita y reúne.
  • El símbolo del ministro: el ministro originario de la Eucaristía es el sacerdote. Pero a la vez se hacen presentes las figuras del Papa y del obispo diocesano, quienes son responsables de la Eucaristía y símbolos de la Iglesia universal y local.

¿Imprime carácter o no? 
La Eucaristía no es un sacramento que imprima carácter. 

Tal como ocurre con el de la Penitencia y Reconciliación, que es necesario para que el hombre y la mujer bautizados recuperen el camino del cual la concupiscencia humana los aparta, algo similar ocurre con el de la Eucaristía. El camino de hijos de Dios requiere ser alimentado de forma periódica y la Eucaristía es el alimento celestial y espiritual para este camino.

Aunque es posible repetirlo las veces que sea necesario, la Iglesia obliga a los fieles "a participar los domingos y días de fiesta en la liturgia y a recibir al menos una vez al año la Eucaristía, si es posible en tiempo pascual" (cfr. CIC can. 920), preparados por el sacramento de la Reconciliación. Pero la Iglesia también recomienda vivamente a los fieles recibir la santa Eucaristía los domingos y los días de fiesta, o con más frecuencia aún, incluso todos los días.

dimecres, 14 de desembre del 2016

Người phục vụ (servei a les persones)

Aquests dies he estat fent una estada per Àsia, un dels continents que encara no tenia l'oportunitat de conèixer. Concretament he pogut visitar, ben acompanyat, Singapur i la ciutat de Ho Chi Minh i rodalies, al Vietnam.

No diré que he conegut perquè sóc molt conscient que conèixer és un esforç de mesos o anys, fins i tot. Després de viure 1 any al Paraguai, no goso dir que conec profundament el país, els seus costums i la seva gent, només m'atreveixo a fer algunes apreciacions fruit de la meva experiència. Què podré dir seriosament, de dos llocs que he trepitjat només uns quants dies?


Algunes coses que m'han sorprès al llarg d'aquesta setmana llarga:
  • en els aeroports he trobat de franc tot allò que un pot necessitar de formà bàsica: aigua per beure, aparells de massatge pels peus, sales de meditació i multiconfessional de pregària, espais de joc infantil, connexions elèctriques i d'usb, servei wifi, pantalles per connexió a Internet...
  • en la majoria dels hotels s'oferia a disposició dels clients un servei bàsic per escalfar aigua i preparar-se un te o un cafè; i allà on l'aigua de l'aixeta no era potable, aigua embotellada, també gratuïta.
  • en els hotels on ens varem allotjar se'ns oferia pel nostre ús taula i màquina de planxar, escalfador de pèl i paraigües. Novament de franc i sense estar lligats a les parets, com sovint passa a casa nostra.
  • a un dels hotels, a més a més, en aquest cas a Ho Chi Minh, equip d'emergència: llanterna i màscares individuals anti fum.
  • un altre aspecte interessant és que el país és ple de motos. Sembla ser el vehicle més utilitzat arreu. Doncs resulta que pots trobar moltes aparcades amb les claus posades i el casc simplement recolzat a sobre, sense cap mena de cadenat.
  • vull afegir una petita anècdota. En un passeig per l'aeroport vaig trepitjar sense adonar-me'n el peu d'una jove asiàtica (vaig ser incapaç de descobrir de quin país era originària). Com no podia ser d'una altra manera, de seguida vaig demanar-li disculpes "I'm really sorry". Però ella va ser la que de forma més ràpida m'estava demanant disculpes. 
Què em fa pensar tot l'anterior? Em fa adonar-me del gran esperit de servei cap els altres que tenen alguns pobles i, per contra, del poc respecte que en té la nostra cultura. I tot sembla que anem a pitjor...

Els costums i la cultura és quelcom que de forma discreta va calant entre la gent (com una pluja fina que sembla no mullar, tot i que al final ens deixa xops) i això és el que fa la publicitat, el que fan "els serveis" (de pagament, és clar) que la societat ens ofereix, el que fa la desconfiança... Ja per acabar, una anècdota de classe que m'ha passat diversos cops en demanar a algun noi o noia que reculli algun paper a terra. La seva resposta és similar a "per què ho he de fer? si jo a pago i hi han senyores de la neteja?"

dimarts, 13 de desembre del 2016

Selecció de versets, 8

"és un do de Déu."
  • "Qui va amb un savi es torna savi, qui va amb un neci es torna més neci. (Pr 13,20)
  • "Així com ignores quin és el camí de l'alè de vida i com es formen els ossos a les entranyes de la dona embarassada, també ignores com actua Déu, ell que fa una cosa i l'altra." (Coh 11,5-6)
  • "El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. (Mt 1,18)
  • "És per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe! I això no ve de vosaltres: és un do de Déu." (Ef 2,8-9)
  • "Descarregueu en ell totes les vostres preocupacions, ja que ell mateix té cura de vosaltres." (1Pe 5,7)

  • Continuo amb aquesta Entrada el comentari a senzills versets de les Escriptures, començat amb l'entrada "Selecció de versets, 1" de 7 de gener de 2016. La proposta, que puguin il·luminar-te en algun moment de reflexió i pregària personal o comunitària.
  • La selecció de versets estan extrets del web www.bible.com/es, una iniciativa de Life.Church secció de la "The Evangelical Covenant Church", dels EUA i Canadà.

  • La selecció de versets d'avui venen en aquest temps d'Advent. El text de l'evangeli de Mateu ens presenta l'inici de l'evangeli, "Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant.", un dels misteris de la fe cristiana. 
  • Els dos texts anteriors pertanyen respectivament als escrits de Cohèlet i de Proverbis, textos que recullen la saviesa popular del poble d'Israel. I aquesta saviesa ens fa veure que no cal dominar-ho tot per creure-hi. D'igual manera que sé que l'avió en portarà allà on he pagat el bitllet, sense saber com, també Déu fa, sense saber nosaltres com. I per una altra banda, la mateixa idea de fons que en paraules castellanes diuen "Dime con quién andas, y te diré quién eres".
  • I els dos últims, ja corresponents al Nou Testament, posen en boca de dos dels grans apòstols dues idees bàsiques també del cristianisme, els dons que representen la gràcia i la fe, així com la misericòrdia infinita de Déu. 
  • És cert que vivim en temps d'incertesa, però el camí de l'advent en el que ens situem aquests dies, ens presenta un camí de saviesa que tot i no saber com funciona, no saber-lo explicar, ens fa savis, ens allibera de les cadenes. I tot i això sense haver fet res per merèixer-ho, només per la gracia de ser fills i filles de Déu.
  
En què o en qui hi confies?
On poses tu les teves forces, les teves il·lusions, pors...?



 
Vols llegir alguns dels texts corresponents als versets anteriors?

- Proverbis, 13:               - en català, anar-hi      - en castellà, anar-hi
- Cohèlet, Coh 11,1-6     - en català, anar-hi      - en castellà, anar-hi
- Evangeli, Mt 1,18-25:  - en català, anar-hi      - en castellà, anar-hi
- Cartes de Pau, Ef 2:     - en català, anar-hi      - en castellà, anar-hi
- Cartes de Pere, 1Pe 5:  - en català, anar-hi      - en castellà, anar-hi

dilluns, 12 de desembre del 2016

"No us enganyeu, de dia sóc un home"

No pensava donar més voltes al tema, però he trobat aquesta altra presentació d'una dona, la Kellyanne Conway, desconeguda per a nosaltres, però que s'ha acabat convertint en algú important. El text és del corresponsal de La Vanguardia a Nova York, el periodista Francesc Peirón.

Llegir l'article a La Vanguardia
I em crida novament l'atenció el titular que encapçala el text "No us enganyeu, de dia sóc un home". Continuo així amb la temàtica de les següents entrades "Homes de més de quaranta amb corbata", de 6/12; "Canvia la realitat social, per a tothom?", d'ahir mateix, 11/12.
El 20 de gener proper, Kellyanne Conway farà 50 anys. La seva fa­mília –marit i quatre fills– li va prometre un viatge a Itàlia.

La victòria de Donald Trump, en la qual va jugar un paper decisiu com a directora de campanya i del qual ara és una de les principals conselleres, li ha arruïnat la celebració prevista. En comptes de Roma, algun lloc més a prop –Washington–, però no menys carregat d’història en aquest moment.

El sorprenent resultat del 8-N ha provocat un replantejament de la seva agenda. Aquest dia de gener assistirà a primera fila –si no cau en desgràcia i amb Trump res no és descartable– al traspàs de poders entre Obama i el seu cap.

S’ha guanyat per mèrits propis seient de primera fila, amb dret a fotografia i frase. N’està acostumada. Acumula més de 1.200 aparicions a la televisió al llarg del seu recorregut com a assessora, sempre al servei de polítics conservadors –va quedar abduïda el 1984 per un discurs de Reagan– i amb la idea de contribuir a millorar la seva imatge en el mercat del vot femení.

Diuen que el seu efecte ha estat com el del domador que calma als animals amb el seu murmuri.

Segons va confessar a The ­Washington Post, desplega amb Trump la mateixa estratègia que fa servir amb els seus fills. Més que enfrontar-s’hi, els ofereix una gamma d’opcions. D’aquesta manera, triant, senten que disposen del control de la situació. L’única diferència és que als seus els restringeix l’ús d’estris electrònics i al seu cap, no. “No és feina meva mantenir-lo lluny de Twitter”, va afirmar.

L’agost passat, a través de Steve Bannon, racista cèlebre i cap­davanter de l’ultranacionalisme blanc, Conway va entrar a formar part del seguici del magnat. Ha­víen fet fora successivament, per discrepàncies amb la família – Corey Lewandowski– o per negocis tèrbols a Ucraïna – Paul Manafort–, els dos experts que havien exercit aquell càrrec en l’aposta del conservador. Conway es va convertir, en el tram decisiu, en la tercera directora de campanya de Trump. I això l’ha encimbellat com la primera dona que ocupa un càrrec d’aquest pes amb un republicà en la marxa a la presidència.

Ha expressat satisfacció per aconseguir aquesta fita, però continua lluny del que pretenia la dona al fracàs de la qual ha contribuït, Hillary Clinton. Aquest cognom és una fixació en el seu full de ruta personal. El seu marit, l’advocat George T. Conway III, va tenir un paper rellevant en la imputació del president Bill Clinton pel cas Lewinsky.

“Fa dècades que estic en un negoci dominat per homes. Des del principi vaig trobar que hi ha molt espai per a la passió i poc per a l’emoció”, va afirmar Kellyanne a The New Yorker.

“A la gent li dic: ‘No us enganyeu, de dia sóc un home’”.

Va néixer i va créixer a Atco ( Nova Jersey), amb quatre dones (la mare, l’àvia i dues tietes), després que el pare, camioner, marxés de casa amb una altra.

Va ser una estudiant brillant. En la seva carrera va treballar per a polítics que, més o menys, culpen les dones de ser violades (el senador Todd Akin). Com que no volia perdre’s aquest període electoral del 2016, es va oferir en va a diversos candidats. Per fi va ingressar a l’equip de donants de Ted Cruz, des d’on va criticar les formes i el llenguatge de Trump.

Les paraules se les enduu el vent, com sap el seu cap actual. En comptes de destrossar el sostre de vidre al qual aspirava la veterana demòcrata, Kellyanne Conway més aviat ha trencat el gerro.
La meva reflexió torna a ser similar a la de les Entrades anteriors... per què ser dona i "haver de ser home, de dia"? No pot ser també dona a la feina i portar una mica d'emoció a aquest món patriarcal?

Si tal i com apunta el corresponsal, pot ser que a partir del 20 de gener la Kellyanne Conway pot ser un pes pesat dins del Govern dels EUA, en tindrem noves oportunitats de seguir-la i conèixer-la. 

diumenge, 11 de desembre del 2016

Canvia la realitat social, per a tothom?

D'igual manera que feia el passat dia 6 amb l'Entrada "Homes de més de quaranta amb corbata", recullo en aquesta d'avui un altre text que reflexiona sobre les dones, a part de diversos altres aspectes.

En aquest cas, una entrevista a Esther Giménez-Salinas, que ha estat rectora de la Universitat Ramon Llull, directora del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada i vocal del Consell General del Poder Judicial, realitzada pel periodisya Joan Gómez i Segalà i publicada en el portal de notícies Catalunyareligio.cat.
La nostra societat és ara plural des del punt de vista religiós.
Tinc un record de quan tenia 7 o 8 anys. Jo era alumna de l’Escola Alemanya i a l’assignatura de religió separaven els alumnes en funció de si cursaven religió catòlica o religió evangèlica. Vaig discutir molt amb la meva millor amiga, la Regina, sobre Martí Luter, de qui jo deia que era molt dolent i ella el defensava molt. I recordo que el director ens va cridar i ens va dir que no s’havia de parlar de religió: que cadascú tenia les seves idees i s’han de respectar.

Sense diàleg no estaríem promovent la segregació?
Aquesta diversitat és una riquesa i el més dolent és que no ho puguis compartir. El problema és considerar que parlar de religió et portarà al conflicte. Jo no vivia la separació per religions com una segregació, sinó com la constatació que hi havia diversitat. A l’escola franquista que només hi havia una única religió i en canvi la meva escola oferia dues opcions: reconeixia la diversitat.

I en aquests moments, no podríem dir que la religió és l’últim reducte segregador de l’escola actual? Hem superat la divisió de l’alumnat per llengua amb la immersió lingüística, hem superat la divisió per nivell acadèmic, formalment s’han reduït les diferències per nivell econòmic i l’única variable que separa els alumnes és la religió.
Si ho dius per l’escola concertada, no ho veig igual, sinó com dues opcions que donen llibertat per triar. L’oferiment de més opcions no és segregació. El problema és quan la segregació és econòmica. Jo crec que la concertada és més elitista que abans pel barri on està situada i no pas intencionadament. Si el criteri és la proximitat de l’escola, les escoles reflecteixen els barris amb tota la seva desigualtat.

Pensava més aviat en l’assignatura confessional de religió, amb un programa i un professorat designat per les respectives autoritats religioses.
La segregació més forta no és la visible, sinó la invisible. La segregació de debò fa molt de mal: mentre formes part de la societat, tens opcions de sortir-te’n. En canvi, quan estàs marginat, no hi ha res a fer. El problema que té la immigració és d’ascensor social. El respecte (o no) de les cultures i les religions només és un problema quan l’ascensor social no ha funcionat.

Potser posem massa èmfasi en la diversitat?
Ningú no ha de renunciar a la cultura del país d’acollida. Tothom ha de conèixer la cultura del país on viu, que aquí és cristiana, i en la mesura que arriben immigrants amb altres creences, aquestes passen a formar part de la cultura del nostre país. De la mateixa manera que cal estudiar història de Catalunya i alhora història mundial, hem de conèixer tant la nostra cultura d’arrel cristiana com la de la resta del món. Has d’estudiar la teva i el conjunt, però no és el mateix.

I en canviar la realitat social, cal canviar també la cultura que s’ensenya a l’escola?
El gran debat és si l’escola ha d’ensenyar més coses de les majories o de les minories. A tot arreu, l’educació està molt lligada a la majoria. Hem trencat tabús sobre què es pot parlar, però costa molt comunicar, perquè la fe és molt personal, molt íntima. I les conviccions són molt difícils de compartir. 
Entenc que el consens es construeix sobre una majoria, però la democràcia no es caracteritza més pel respecte a les minories que no pas pel govern de la majoria?
Jo ho diria diferent: la democràcia es caracteritza per la inclusió de les minories, que no és ben bé el mateix. Com fas la inclusió? Com no segregues? Les dones tenim molta experiència amb això; et toca viure –sobreviure– en un món d’homes però no per això has de renunciar a la teva manera de fer les coses
Justament en relació a les dones, es permet a les entitats religioses regular-se amb un tractament molt diferenciat entre homes i dones, cosa que no passa amb les associacions civils.
A mi em costen molt entendre els raonaments que discriminen la dona, com la negació de l’accés de les dones al sacerdoci. En la meva disciplina, s’adduïen criteris científics per discriminar la dona: es va arribar a afirmar que el cervell femení pesava menys que el masculí i que s’assemblava més al dels ximpanzés. Si la discriminació es justifica per la tradició, puc acceptar-ho o no. Però em costa moltíssim d’entendre quan es pretén argumentar amb explicacions de caire científic.

Tanmateix, sense canviar dogmes sí que ha evolucionat molt en les religions monoteistes la concepció de la dona i el reconeixement dels seus drets socials.
En la mesura que dones i infants no tenen drets, costa molt que les religions els reconeguin com a persones. El reconeixement de drets portarà indefectiblement a una igualtat també en les religions. Val a dir que el reconeixement dels drets de les dones és històricament molt recent: tot just fa 100 anys que podem matricular-nos lliurement a la universitat. Abans calia el permís del rei i del pare.

Cal entendre que tot ha de tenir el seu temps i que hem d’acceptar que les religions reprodueixin el masclisme?
No tot és acceptable: la violència no ha de ser tolerada en cap cas. Ni contra les dones ni contra cap altra diferència. Ara bé, aquí hem oblidat molt ràpidament la història: no puc acceptar la desigualtat entre homes i dones, però si nosaltres tot just portem 80 anys de sufragi femení, suposo que haurem de esperar 80 anys o més perquè altres cultures acabin acceptant la igualtat de drets d’homes i dones.

La secularització o els drets a la dona són progressos socials que en ocasions poden no ser valorats tan positivament per la població immigrada.
Aquests progressos ho són per a tothom. Cal dir que el nostre país té molt poca experiència sobre immigració. França i Anglaterra no se n’han sortit perquè tant en un país com en l’altre hi ha descendents d’immigrants de segona i tercera generació que no se senten autèntics francesos o autèntics anglesos. No obstant això, no podem parlar a partir de la nostra experiència perquè no en tenim. Quan no hi ha diferències físiques, com la immigració espanyola dels anys seixanta, els fills poden integrar-se millor, mentre que quan és més visible costa trencar els prejudicis. De tota manera, el gran problema per a la immigració és la manca d’ascensor social. Aquest entenc que és el gran problema que han tingut a França i Anglaterra.

Què n’hem après d’aquests països?
Els models no són tan diferenciats pels resultats: han produït guetos. A mi em fa por que aquí també ho fem malament, perquè una societat atrinxerada es torna molt agressiva, troba un enemic, i l’identifica amb un col·lectiu. Les societat monolítiques i tancades sempre s’empobreixen. La immigració és sempre una riquesa, tot i que el que és massiu, pensant ara en els refugiats, es converteix en un problema.

Tornem ara al dret: en un societat plural té sentit que la llibertat religiosa disposi d’una protecció diferenciada?
La protecció que la constitució disposa per a la llibertat religiosa es justifica pel lloc i pel moment. El dret no és abstracte: sempre s’aplica a una realitat concreta. Quan una realitat sembla més feble, es protegeix. I el problema amb la protecció dels drets és que quan baixes la guàrdia, es produeix un retrocés.

I aleshores no es pot caure per l’altre cantó? La protecció de la llibertat religiosa no podria ser en detriment dels col·lectius que es consideren no religiosos?
Es pot interpretar la llibertat religiosa en un sentit molt ampli, equivalent a la llibertat de consciència. La Constitució és fruit d’un moment i la interpretació posterior ho modula. La llibertat religiosa ha variat en el sentit que era més restrictiva, i moltes sentències n’ha ampliat el camp. No podem saber si sense aquesta protecció s’hagués produït la situació positiva que trobem ara. La jurisprudència sempre es va obrint. Les constitucions són grans idees que serveixen per a un moment. Una constitució que permet adaptar-se als moments és bona, malgrat la inseguretat jurídica que alguns preceptes puguin provocar.

Hi ha conflictes molt vistosos del dret de llibertat religiosa amb altres drets fonamentals, com el dret a la vida.
Els avenços científics també ens fan canviar moltes concepcions i per tant aquests conflictes també s’han de interpretar de forma diferent. Jo crec que el gran límit és quan la religió admet que tu puguis fer un dany als altres. Si la teva religió legitima una actuació que atempta contra un bé jurídic fonamental, aleshores no tens fre, i et converteixes en un “delinqüent per convicció”. En els casos més greus, com l’assassinat com a situació més extrema, el dret no ofereix cap dubte. Igualment en el cas de l’ablació i els matrimonis forçats.

On rau la dificultat, doncs?
Hi ha altres límits més difícils d’acotar. Els delictes d’honor, com la calúmnia, tenen molta importància en determinats indrets i en canvi aquí pràcticament ha desaparegut. Jo encara recordo una condemna per haver dit “calzonazos”. El dret també s’adapta, no s’aplica en abstracte. Determinats insults ja no ho són. I és aquest terreny entremig que és més difícil d’acotar. Hi ha una zona intermèdia que sobretot afecta aquelles decisions sobre d’altres, com els menors. Hi ha un problema molt important en l’educació dels infants: la infància és un temps irreparable i existeixen certes restriccions als infants, que creen una frontera molt incòmoda sobre què es pot fer. La zona de no confort requereix una interpretació permanent, a diferència dels béns jurídics fonamentals, que no hi ha cap dubte i no conec ningú que en pugui dubtar.

L’àmbit jurídic té eines per adaptar-se a les noves tendències, per posar-se al dia, per acceptar els canvis en la societat?
No sé ben bé què entens per àmbit jurídic, però de fet estaríem parlant dels tres poders: el legislatiu, i l’executiu que teòricament representen el conjunt de la societat. És evident que si analitzem les lleis d’un país en un determinat període podem fer una bona anàlisi de la seva qualitat democràtica. Per contra, el poder judicial esta format per juristes i, en el cas del nostre país, s’hi accedeix por oposició a la carrera judicial. En general el poder judicial es força conservador arreu del món, segurament massa, i no sempre s’adapta a les exigències del moment. La tensió entre la prudència que lògicament ha de tenir, però també la necessitat d’una jurisprudència progressista adaptada als canvis socials, definirà també el model d’una societat.
Em fa pensar l'apreciació que fa l'entrevistada sobre l'urgència dels canvis, "No tot és acceptable: la violència no ha de ser tolerada en cap cas. Ni contra les dones ni contra cap altra diferència. Ara bé, aquí hem oblidat molt ràpidament la història: no puc acceptar la desigualtat entre homes i dones, però si nosaltres tot just portem 80 anys de sufragi femení, suposo que haurem de esperar 80 anys o més perquè altres cultures acabin acceptant la igualtat de drets d’homes i dones.".

Entenc que és important, urgent, necessari i ètic avançar en els drets de les dones, i altres col·lectius desplaçats tot i que no tot pot anar a la mateixa velocitat. Fa gairebé 20 anys un germà conseller general em donava la raó en la necessitat d'avançar en el "reconeixement de les noves formes de familia que hi ha" i que cada vegada són més visibles  (art.76, Entorn a la mateixa taula: la vocació dels laics de Champagnat, enllaç) però que la diversitat del món i de l'Església particular que representa el nostre Institut Marista, feia impossible avançar més ràpidament, si no volíem arribar a mals majors.