divendres, 30 de setembre del 2016

Guerra de religions? (2) Religions no cristianes per la pau

Aquesta Entrada dóna continuïtat a la "Guerra de religions? Religions per la pau" de 23 de setembre passat. 

Si en aquella presentava la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) fruit del Concili Vaticà II, en aquesta incloc l'article que fa referència a les relacions de l'Església amb les religions no cristianes d'arreu (art.2).

Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:

 Las diversas religiones no cristianas
2. Ya desde la antigüedad y hasta nuestros días se encuentra en los diversos pueblos una cierta percepción de aquella fuerza misteriosa que se halla presente en la marcha de las cosas y en los acontecimientos de la vida humana y a veces también el reconocimiento de la Suma Divinidad e incluso del Padre. Esta percepción y conocimiento penetra toda su vida con íntimo sentido religioso. Las religiones al tomar contacto con el progreso de la cultura, se esfuerzan por responder a dichos problemas con nociones más precisas y con un lenguaje más elaborado. Así, en el Hinduismo los hombres investigan el misterio divino y lo expresan mediante la inagotable fecundidad de los mitos y con los penetrantes esfuerzos de la filosofía, y buscan la liberación de las angustias de nuestra condición mediante las modalidades de la vida ascética, a través de profunda meditación, o bien buscando refugio en Dios con amor y confianza. En el Budismo, según sus varias formas, se reconoce la insuficiencia radical de este mundo mudable y se enseña el camino por el que los hombres, con espíritu devoto y confiado pueden adquirir el estado de perfecta liberación o la suprema iluminación, por sus propios esfuerzos apoyados con el auxilio superior. Así también los demás religiones que se encuentran en el mundo, es esfuerzan por responder de varias maneras a la inquietud del corazón humano, proponiendo caminos, es decir, doctrinas, normas de vida y ritos sagrados.
La Iglesia católica no rechaza nada de lo que en estas religiones hay de santo y verdadero. Considera con sincero respeto los modos de obrar y de vivir, los preceptos y doctrinas que, por más que discrepen en mucho de lo que ella profesa y enseña, no pocas veces reflejan un destello de aquella Verdad que ilumina a todos los hombres. Anuncia y tiene la obligación de anunciar constantemente a Cristo, que es "el Camino, la Verdad y la Vida" (Jn., 14,6), en quien los hombres encuentran la plenitud de la vida religiosa y en quien Dios reconcilió consigo todas las cosas.
Por consiguiente, exhorta a sus hijos a que, con prudencia y caridad, mediante el diálogo y colaboración con los adeptos de otras religiones, dando testimonio de fe y vida cristiana, reconozcan, guarden y promuevan aquellos bienes espirituales y morales, así como los valores socio-culturales que en ellos existen.

  • "se encuentra en los diversos pueblos una cierta percepción de aquella fuerza misteriosa que se halla presente". Força Misteriosa, o Déu o qualsevol altre nom. Ell/a es fa present a tota la humanitat en les diferents cultures, races i nacions. Són les diverses religions no cristianes.
  • "Así, en el Hinduismo los hombres investigan el misterio divino... y buscan la liberación de las angustias de nuestra condición mediante las modalidades de la vida ascética, a través de profunda meditación, o bien buscando refugio en Dios con amor y confianza". Es valora la recerca del Misteri que vol alliberar la humanitat de les angoixes terrenals. 
  • "En el Budismo... se reconoce la insuficiencia radical de este mundo mudable y se enseña el camino ... de perfecta liberación... por sus propios esfuerzos apoyados con el auxilio superior.". Es valora també l'acceptació del Budisme de la finitud humana i la proposta de camí de superació.
  • "Así también los demás religiones... se esfuerzan por responder... a la inquietud del corazón humano". Es valora també les altres religions no tan majoritàries.
  • "La Iglesia católica no rechaza nada de lo que en estas religiones hay de santo y verdadero. Considera con sincero respeto los modos de obrar y de vivir, los preceptos y doctrinas que, por más que discrepen en mucho de lo que ella profesa y enseña, no pocas veces reflejan un destello de aquella Verdad que ilumina a todos los hombres.". 

dimecres, 28 de setembre del 2016

Pèrdua de la innocència. Tota? No!

"Afanya't a arribar a un acord"
"Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena.
Afanya't a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim."


Recullo avui aquest petit fragment del primer discurs de Jesús a la gent, l'anomenat "Discurs de la muntanya" (inclòs entre els capítols 5 i 7 de l'Evangeli de Mateu) i que dóna començament amb les benaurances, potser la seva part més coneguda. 

En concret aquesta és una de les diverses parts que Jesús dedica a reflexionar sobre la Llei de Moisès (cfr. Mt 5,17-48) parlant de temes diversos com l'homicidi, les ofenses, l'adulteri, el divorci, la venjança i l'estima dels enemics. En tots ells dóna la seva visió que no és "anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud".  


Jesús pren la saviesa del poble i li dóna un petit gir, per donar-li un sentit encara més humà. Els més coneguts són els dos darrers. Diu Jesús "Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal" (vv.38-39) i diu també respecte l'amor, "Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen." (vv.43-44)

I això em porta a recordar que ara fa uns mesos vivia un esdeveniment ben desagradable entre un amic i una amiga als que m'estimo, tot i que de forma diferent a cadascú. Tots dos m'han robat el cor a la seva manera. Amb tots dos ens hem anat coneixent, ens hem valorat, hem treballat i compartit vida plegats i  m'hi han fet sentir bé. ¡Espero que jo també a ells! 


El que inicialment semblava una petita diferència de criteri, va anar-se engrandint al llarg de les setmanes següents i ha acabat convertint-se en una fractura total. Recordo acompanyant-la en la sortida d'una de les discussions cap el cotxe on l'esperava el seu pare. Ara, amb el pas dels mesos veig com ha actuat cadascú, se m'il·luminen les diferències de com són l'un i l'altre i no puc fer res quan se m'escapa un judici de valor. No dono gaire més detalls per respecte a les seves identitats.

El que em preocupa profundament és que no és la primera vegada que em trobo enmig de disputes similars entre amics. I malauradament, un d'ells va apareixent de forma constant en diverses de les situacions. Què li passa? Potser se les busca? li venen i no sap com evitar-les?

He parlat amb algunes persones que el coneixen i hi detecten quelcom similar, potser expressat amb altres paraules. Un dels problemes és que la societat global en la que ens ha tocat viure promou uns valors poc evangèlics i és difícil no caure-hi de vegades en aquesta teranyina trampa.

En els darrers temps han aparegut amb força, formes diverses d'arribar a acords abans d'anar als tribunals, com ens diu el text de Mt 5,25. Disposem d'eines col·lectives com la mediació, la resolució de conflictes o les taules de negociació però, per fer-les servir cal creure-hi i acceptar-les. I això hi ha a persones que els hi costa. La meva experiència, quant més grans, més difícil d'entrar en aquests processos. Potser és aquest el problema del meu amic, ser ja massa gran, deixar-se arrossegar i costar-li d'acceptar els canvis.

Dóna la casualitat que el curs passat vaig poder seguir el cas d'unes noies de l'ESO que acceptant a contracor entrar en un procés amb l'Equip de Mediació col·legial (gràcies Mercè. Lurdes i Manel per la vostra tasca!!!), no van tornar a ser amigues, però sí que van trobar una certa pau i tranquil·litat, en comparació amb l'ambient perjudicial que hi havia entre elles i que s'estenia a la classe. Aquestes joves, tot i que els hi va costar acceptar la proposta que els hi fèiem els tutors de participar-hi, ho varen provar i va sortir bé.

Per la meva part, crec que sempre he estat una persona atenta als altres. En concret amb aquest amic he provat de fer passes en diversos moments. La seva resposta unes vegades ha estat el silenci, altres una resposta de manual per sortir-se'n i alguna altra, una incomprensió marcada de certa suposada superioritat. Ja no sé què fer. I el que més greu em sap, que ja no sé si em queden ganes. Amb el temps m'ha fet perdre la innocència.

Però m'alegro de no haver-la perduda tota. Crec que encara em queden ganes per repartir-la allà on vagi. 

Amiga, no vull perdre't amb aquest canvi. M'has cuidat i jo a tu.
Amic... què et passa? Tot i així, saps que la porta resta oberta.  
I per la meva part, a intentar no perdre-la tota, la innocència.



Vols llegir el text de l'Evangeli, Mt 5, 17-26?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimarts, 27 de setembre del 2016

Què diu la gent? Què dius tu?


Aques estiu m'ha tocat passar per l'oftalmòleg i començo a fer servir ulleres per llegir d'aprop. Per un altre costat, alguna persona m'ha manifestat la seva dificultat en llegir aquest Bloc per la mida de la lletra. Atent a les ncessitats pròpies i dels altres, faig canvi de model. 

"«I vosaltres, qui dieu que sóc?»"
Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Ens tornem a trobar novament amb un passatge de Lluc que també te els seus paral·lels en els altres dos evangelis sinòptics, Mateu i Marc.
Mt 16,13-15: Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà: --Qui diu la gent que sóc jo?
Ells respongueren: --Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes.
Ell els preguntà: --I vosaltres, qui dieu que sóc?
Mc 8, 27-30: Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:--Qui diu la gent que sóc jo? Ells li respongueren:--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes. Llavors els preguntà:--I vosaltres, qui dieu que sóc?
Quan sentim una història de diverses persones és habitual que hi hagi petites diferències en les versions, doncs cadascú remarca algun aspecte diferent, se n'obliden alguns que semblen menors i, fins i tot, algú posa de la seva pròpia collita conscientment o inconscient. Per tant, és interessant també en aquest cas comparar les 3 versions: per Marc era important explicitar el lloc, en canvi pels altres dos evangelistes, era només un lloc apartat, on el grup tenia certa intimitat, fora de la gentada que els seguia de forma habitual. En el què si coincideixen tots tres és en allò fonamental, la pregunta reflexiva que els hi fa: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». També és interessant llegir la resposta que li dóna Pere, coincident en tots tres texts.

Les grans preguntes hi són amb la humanitat. Qui som? Què fem? D'on venim? Cap a on anem? De qui som? Per què? Els avenços de la ciència i la tecnologia sembla que van, poc a poc, desentranyant algunes, però el misteri de la vida, de la Vida mai no arribarem a trobar-ho, almenys en la nostra era, crec.

Pels cristians, això sí, hi ha una resposta clara, com diu Pere, "--Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu" (Mt 16,16). En això rau la nostra fe i el nostre sentir-nos cristians, això és fills d'aquell que ens va donar la vida, fills de l'amor i germans i germanes dels altres fills seus. Si entenem sanament el que vol dir fill, amor i germans, està clar com ha de ser la nostra vida. A partir d'aquesta, en podem intuir les respostes a les altres preguntes.

I què diu tu, que és Ell?
I què diuen les teves accions?


Vols llegir el text, Lc 9,18-22?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

divendres, 23 de setembre del 2016

Guerra de religions? Religions per la pau

Durant aquests últims dies s'ha celebrat a la ciutat italiana d'Assís la trobada "Set de Pau. Religions i cultures en diàleg" amb més de quatre-cents líders religiosos d'arreu del món, entre ells el papa Francesc, el patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu I, l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, el patriarca sirortodox d’Antioquia Efrem II així com representants del Judaisme, l’Islam i el budisme del Japó. La trobada, que va ser organitzada per la Comunitat de Sant'Egidio, la diòcesi d'Assís i la família franciscana va incloure dimarts dia 20 la celebració de la Jornada Mundial de Pregària per la Pau. El discurs del Sant Pare acabava de la següent manera:
Que se abra en definitiva una nueva época, en la que el mundo globalizado llegue a ser una familia de pueblos. Que se actúe con responsabilidad para construir una paz verdadera, que se preocupe de las necesidades auténticas de las personas y los pueblos, que impida los conflictos con la colaboración, que venza los odios y supere las barreras con el encuentro y el diálogo. Nada se pierde, si se practica eficazmente el diálogo. Nada es imposible si nos dirigimos a Dios con nuestra oración. Todos podemos ser artesanos de la paz; desde Asís, con la ayuda de Dios, renovamos con convicción nuestro compromiso de serlo, junto a todos los hombres y mujeres de buena voluntad.

Per una altra banda, fa una parell de mesos, en el seu viatge a Cracòvia (Polònia) per les Jornades Mundials de la Joventut, el papa Francesc afirmava que l'actual guerra en la que sembla estem immersos, no és pas una guerra de  religions, tot i que així se'ns presenti o ho intuïm. Més bé es tracta d'una guerra d'interessos, pels diners, pels recursos de la natura, pel domini dels pobles, pel domini de les persones. Totes les religions volen la pau.


Amb aquests dos precedents m'ha semblat interessant anar a recuperar la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) sobre les relacions de l'Església amb les religions no cristianes, document d'octubre de 1965, fruit del Concili Vaticà II. Document va voler posar les bases que devien guiar les relacions de l'Església Catòlica amb les altres religions després dels horrors de la 2a Guerra Mundial.

En aquesta Entrada d'avui i algunes properes recullo per parts la Declaració completa, comentant aquells punts que em semblen  més interessants. Aquesta actual conté el pròleg (art.1) i el final (art.5). Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:


Proemio
1. En nuestra época, en la que el género humano se une cada vez más estrechamente y aumentan los vínculos entre los diversos pueblos, la Iglesia considera con mayor atención en qué consiste su relación con respecto a las religiones no cristianas. En cumplimiento de su misión de fundamentar la Unidad y la Caridad entre los hombres y, aún más, entre los pueblos, considera aquí, ante todo, aquello que es común a los hombres y que conduce a la mutua solidaridad. 
Todos los pueblos forman una comunidad, tienen un mismo origen, puesto que Dios hizo habitar a todo el género humano sobre la faz de la tierra, y tienen también un fin último, que es Dios, cuya providencia, manifestación de bondad y designios de salvación se extienden a todos, hasta que se unan los elegidos en la ciudad santa, que será iluminada por el resplandor de Dios y en la que los pueblos caminarán bajo su luz. 
Los hombres esperan de las diversas religiones la respuesta a los enigmas recónditos de la condición humana, que hoy como ayer, conmueven íntimamente su corazón: ¿Qué es el hombre, cuál es el sentido y el fin de nuestra vida, el bien y el pecado, el origen y el fin del dolor, el camino para conseguir la verdadera felicidad, la muerte, el juicio, la sanción después de la muerte? ¿Cuál es, finalmente, aquel último e inefable misterio que envuelve nuestra existencia, del cual procedemos y hacia donde nos dirigimos?
La fraternidad universal excluye toda discriminación
5. No podemos invocar a Dios, Padre de todos, si nos negamos a conducirnos fraternalmente con algunos hombres, creados a imagen de Dios. la relación del hombre para con Dios Padre y con los demás hombres sus hermanos están de tal forma unidas que, como dice la Escritura: "el que no ama, no ha conocido a Dios" (1 Jn 4,8).
Así se elimina el fundamento de toda teoría o práctica que introduce discriminación entre los hombres y entre los pueblos, en lo que toca a la dignidad humana y a los derechos que de ella dimanan. 
La Iglesia, por consiguiente, reprueba como ajena al espíritu de Cristo cualquier discriminación o vejación realizada por motivos de raza o color, de condición o religión. Por esto, el sagrado Concilio, siguiendo las huellas de los santos Apóstoles Pedro y Pablo, ruega ardientemente a los fieles que, "observando en medio de las naciones una conducta ejemplar", si es posible, en cuanto de ellos depende, tengan paz con todos los hombres, para que sean verdaderamente hijos del Padre que está en los cielos. 
Todas y cada una de las cosas contenidas en esta Declaración han obtenido el beneplácito de los Padres del Sacrosanto Concilio. Y Nos, en virtud de la potestad apostólica recibida de Cristo, juntamente con los Venerables Padres, las aprobamos, decretamos y establecemos en el Espíritu Santo, y mandamos que lo así decidido conciliarmente sea promulgado para la gloria de Dios.
Roma, en San Pedro, 28 de octubre de 1965.
Yo, PABLO, Obispo de la Iglesia católica. 

  • "el género humano se une cada vez más estrechamente y aumentan los vínculos entre los diversos pueblos,". Ja semblava intuir-se ara fa 50 anys, el que s'ha acabat anomenant la Globalització, aquesta interrelació de pobles i persones en un món únic, amb problemes globals que cal abordar amb solucions globals. En aquest cas l'Església sí que va saber avançar-se al seu temps.
  • "Todos los pueblos forman una comunidad, tienen un mismo origen". Tots els pobles (i totes les persones, per tant) tenim un mateix origen, per la qual cosa no hi ha diferències substancials, tots tenim i ens devem igual dignitat. És més el que ens uneix i ens agermana que el que ens separa.
  • "Los hombres esperan de las diversas religiones la respuesta a los enigmas recónditos de la condición humana, que hoy como ayer, conmueven íntimamente su corazón". La humanitat sencera, sigui quina sigui la nostra raça, país o religió es fa preguntes similars sobre la seva existència, origen i fi, així com sobre allò, sobre aquell Misteri que tots intuïm hi ha més enllà.
  • "No podemos invocar a Dios, Padre de todos, si nos negamos a conducirnos fraternalmente con algunos hombres, creados a imagen de Dios.". I aquest misteri, anomenat Déu, o de múltiples altres maneres, el primer que ens demana és una relació fraterna amb els nostres propers, la humanitat sencera. Tindria sentit si no, venerar-ho, sense tenir en compte els nostres germans i germanes a la terra?
  • "La Iglesia, por consiguiente, reprueba como ajena al espíritu de Cristo cualquier discriminación o vejación realizada por motivos de raza o color, de condición o religión. ". Bones paraules, tot i que difícils de complir per uns i per altres. L'Església també falla sovint en aquest sentit: famílies diferents, condicions sexuals...
  • I ja per acabar, la pregària amb la que començava el discurs papal a Assís, "Ante Jesús crucificado, resuenan también para nosotros sus palabras: «Tengo sed» (Jn 19,28). La sed es, aún más que el hambre, la necesidad extrema del ser humano, pero además representa la miseria extrema. Contemplemos de este modo el misterio del Dios Altísimo, que se hizo, por misericordia, pobre entre los hombres.










dimarts, 20 de setembre del 2016

El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. I avui en dia?

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

Les entrades sota el títol "I avui en dia?" (el dia 20 de cada mes, aquest 2016-17) volen ser una reflexió del què és el sagrament avui en dia en el nostre moment històric i cultural sota la meva percepció. Per una altra banda, incloc algunes reflexions al respecte per a una possible millora, si cal.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


Los diversos sacramentos: claves pastorales

¿Qué aspectos crees centrales para proponer los sacramentos a los creyentes de hoy como fuente de salvación? Lo que no se puede olvidar, la clave básica de todo.
Como ya decía Entrada del dia 15, creo que una de las verdades fundamentales del cristianismo es exactamente Cristo resuscitado. Y la historia de Jesús hombre, hijo de Dios para nosotros, que dió ilusión a la gente de su época y que durante siglos la ha sabido dar, es el mejor misionero.

Si un sacramento es un símbolo o un rito que nos ayuda en nuestra vida cristiana, si nos anima en la búsqueda de la divinitat, Jesús el Cristo, Aquel del que aprendemos en las Escrituras es el sacramento mayor que tenemos.


¿Qué dificultades crees que existen en nuestro ambiente para vincularse a los sacramentos?
Algunas de las dificultades que advierto en nuestro entorno en cuanto a la vinculación con la Iglesia y la celebración de los sacramentos en general son los siguientes:
  • La primera dificultad viene del gran cambio socio cultural, político y también económico que ha vivido la sociedad española en los últimos 40 años (periodo 1976-2016). Cambio que ha ido acompañado a nivel mundial de la globalización y la extensión de forma muy generalizada del modelo capitalista americano. Vivimos en una sociedad marcadamente individualista y poco social, aunque esto pueda ser puesto en entredicho por la aparición de las redes sociales. Y esta sociedad en general ve lo comunitario con apellido religioso con cierto “recelo”, animada por la imagen negativa que transmiten de la Iglesia muchos medios de comunicación.
  • En el aspecto religioso la sociedad española es diferente, ha experimentado un cambio substancial en estos últimos años y que contrasta enormemente con el periodo franquista anterior, marcado en lo religioso por el nacional catolicismo. Intuyo que, como el movimiento de un péndulo, hemos ido a parar al otro extremo, vivimos una sociedad bien diferenciada en la que lo religioso no ocupa un lugar central ni socialmente, ni en lo personal. Quizás necesitemos algunas décadas más para entender cuál debe que ser la relación Estado - Iglesia y aplicar los cambios necesarios, por parte de ambas instituciones. Por lo que conozco, un modelo más similar al francés.
  • De igual manera, intuyo  que la Iglesia española, y quizás también la mundial, está viviendo un proceso de adaptación a los nuevos tiempos. Mientras algunos sectores sí parecen irse adaptando a la nueva situación de convivencia con el laicismo y con las otras manifestaciones religiosas, otros sectores de Iglesia, como por ejemplo algunos de los obispos españoles, no se están adaptando de igual manera, pareciendo querer mantener el estatus de otros tiempos.

¿Qué aspectos en nuestro ambiente crees que son una oportunidad para presentar los sacramentos? ¿Qué experiencias, que estrategias, qué procesos crees que ayudarían a vincularse a ellos?
Algunas oportunidades y experiencias que pudieran tenerse en cuenta en nuestra realidad concreta de forma general para presentar la Iglesia, la vida cristiana y los sacramentos pudieran ser: 
  • En el convulso contexto eclesial presentado, cabe poner en relieve el don que el Espíritu Santo nos dio en 2013 con Francisco, (ver etiquetas Papa Francesc en la columna de la derecha) para acabar de liar la situación. ¿Hacia dónde avanza la Iglesia? Intuyo que estamos en un tiempo de discernimiento, del cual aún desconocemos el resultado final.
  • Sería bueno volver a una forma organizativa de Iglesia más parecida a la de las comunidades cristianas de los primeros siglos, comunidades pequeñas, con un sentimiento de comunión entre ellas y alejadas del mundo político y social, del mundo del poder. De la reflexión de estos años realizando el Grado de CCRR intuyo que la legalización imperial de la religión cristiana fruto de la paz constantiniana fue el inicio del fin de aquel cristianismo inicial nacido de los hechos pascuales.
  • Conviene recuperar un cristianismo de base fuertemente militante, capaz de hacer vibrar a los demás por el ejemplo de vida de los cristianos, capaz de cuestionar a los que nos rodean y de invitar, “ven y verás” (cfr. Jn 1, 35-42). En muchos aspectos parece que los cristianos estamos adormecidos o vivimos nuestra religión de cara a dentro.
  • Dentro de este aspecto de militancia, me parece sorprendente el poco eco mediático y social que tiene organizaciones cristianas como Cáritas, Manos Unidas y multitud de otras ONG vinculadas a congregaciones religiosas. Lo poco que se muestra el papel que éstas realizan y que pudiera ser ejemplo de compromiso por la construcción de un mundo mejor, del Reino de Dios que creemos ya está aquí. En ellas y otras opciones de voluntariado intuyo que descansa otra posible oportunidad.
Añado un enlace a un texto de Pablo d'Ors en la revista Vida Nueva, (enllaç)

diumenge, 18 de setembre del 2016

Simples anècdotes o quelcom s'està trencant?

Ara fa una setmana, 11 de setembre de 2016... repetíem per cinquè any consecutiu una gran mostra ciutadana de demanda col·lectiva de convivència pacífica, de seure's a parlar, de democràcia. Les respostes, "no", "no són tants", "i la majoria silenciosa", "silenci", "no ho faran, el 9N", "les eleccions de 2015 no són un plebiscit, però no ha arribat ni al 50%", 

    Barcelona, passeig de Gràcia, 11 de juliol de 2010


     Barcelona, Via Laietana, 11 de setembre de 2012


    Barcelona, passeig de Gràcia,  11 de setembre de 2013


    Barcelona, avinguda Diagonal, 11 de setembre de 2014


      Barcelona, avinguda Meridiana, 11 de setembre de 2015


    Barcelona, passeig de Sant Joan, 11 de setembre de 2016 
    (i Salt, i Tarragona, i Lleida i Berga) 

Pot continuar tot així, uns avançant, uns sense fer res?
Parlaran i escoltaran abans del "xoc de trens"?

dijous, 15 de setembre del 2016

El sagrament més gran: Jesús de Natzaret

Començo amb aquesta d'avui una sèrie d'entrades del Bloc dedicades als sagraments. En aquest cas als 7 sagraments de l'Església, a saber: Baptisme, Confirmació, Eucaristia, Reconciliació, Unció dels malalts, Matrimoni i Ordre Sagrat. Podràs cercar les diverses entrades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

Al llarg dels propers mesos aniré aprofundint en cadascun d'ells, provant de donar una visió el més ample possible del sagrament en ell mateix i en relació amb els altres.



Cada dia 15 de mes, amb el títol del propi sagrament, els aniré abordant d'un en un, donant una visió teològica, el que ens permetrà conèixer una mica més el sentit que l'Església els hi dóna.


Cada dia 18, amb el títol "un cas" o "alguns casos", presentaré alguns exemples que he pogut viure en primera persona o propers. Això ens permetrà veure la realitat que de vegades es dóna i que fa aterrar el sagrament.



El dia 20, amb el títol "I avui en dia?" els abordaré des de la realitat de l'avui i en el nostre context social, oferint alguna pauta pastoral que ens ajudi a la reflexió.


I el dia 22 de cada més, sota el títol "A la Bíblia", inclouré algun text de les Escriptures que avali allò que teològicament l'Església ha establert.
Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


Tipos de sacramentos y aspectos que hace presentes.
La Iglesia, como comunidad de fieles es la que nos permite dar continuidad a la historia de salvación divina de la que Jesús fue la revelación en la Tierra. Con su camino histórico y como comunidad actual nos transmite la Buena Nueva, nos ayuda al entendimiento y a la vivencia misional de nuestra fe con los hermanos.
Y esta misma Iglesia nos propone, ya desde tiempos antiguos la tradición de los siete sacramentos para hacer este seguimiento. Éstos pueden verse desde 3 grandes puntos de vista:
  • Los de iniciación, que son el Bautismo, la Confirmación y la Eucaristía de forma conjunta. Son los que fundamentan la vocación común de todos los cristianos, esto es, la santidad y la misión de evangelizar el mundo. 
  • Los de sanación, que son el de la Penitencia y la Reconciliación, junto con el de la Unción de Enfermos. Son los que pretenden la sanación de los fieles desde la asunción de su propia debilidad y la misericordia del Altísimo.
  • Y finalmente, los de servicio a la comunidad, el del Orden Sagrado y el del Matrimonio, que son dos consagraciones particulares ordenadas a la salvación de los demás con la construcción del Reino de Dios ya aquí en la Tierra.

En el context social actual, tot l'anterior és de ben difícil enteniment. I ho exposaré amb la comparativa educativa que ens va fer el senyor Ferran Ruiz Tarragó, president del Consell Escolar de Catalunya durant els anys 2011-2016, assagista i expert en investigació educativa durant la Trobada de les escoles Maristes de Catalunya del dia 7 de setembre a Girona.

Ruiz iniciava la seva presentació amb una foto similar a la de la dreta, amb la que volia resumir una forma d'educar del segle passat: societat homogènia, famílies típiques i tòpiques cara a l'exterior, religió catòlica única que ho vertebrava tot... sistema en el que ho entraves o quedaves descavalcat.

I dins d'aquest cosmos social, el sistema educatiu, fruit de la dictadura, que controlava tot allò que els infants i joves havien de saber i com havien de ser per arribar a ser bons ciutadans i bons cristians, i així continuar vertebrant la societat de forma cíclica.

I sense necessitat de cap imatge, continuava el Sr. Ruiz fent-nos pensar en el present. Una societat multicultural, multiracial, multiconfessional, amb valors socials i formes diferents de família on la diversitat és un quotidià i on el pensament i la reflexió resta totalment oberta a tothom a través de múltiples canals com la premsa, la premsa crítica i les xarxes socials.

Dins d'aquest nou estil de vida, l'escola massa sovint continua marcada per lleis i aplicant estratègies del segle passat. La sort que té l'escola és que per llei natural mai no perdrà els seus clients, entre els 6 i els 18 anys. Ràpidament la reflexió a la que ens convidava el senyor Ruiz era aprofitar tota la tradició, la pedagogia i el carisma actual -en aquest cas el marista- pero pensant com innovar per continuar amb la nostra missió. Per exemple, es pot fer el mateix i fer-ho millor, però sense exàmens? És pot fer el mateix i millor, però sense hores-classe? Les taules han d'estar encarades a la pissarra?Ha d'haver només pissarra? ... Cal pensar-ho.

Ampliant el zoom de visió d'aqueslla reflexió em pregunto jo per l'Església i intento il·lustrar-ho amb una altra imatge, ara la de l'esquerra.

En aquesta societat actual tant, tant diferent a la del segle passat i a la del segle I, quan ens va començar conscientment la història cristiana, el llenguatge i les formes que fem -també els sagraments- continuen sent vàlids? són engrescadors? qüestionen el cor de les persones? són intel·ligibles? ...

Aprofitant les reflexions del salesià Antonio Jiménez-Ortiz en el seu llibre "La Fe en tiempos de incertidumbre. Teología para dar que pensar" animo a preguntar, què és allò fonamental de la tradició cristiana? quines són les veritats més veritats de la nostra fe? I quines, jeràrquicament, no ho són tant, d'importants? Quines són amb les que ens hem de quedar i quines podríem innovar?

M'hi atreveixo a sugerir un exemple a partir del text d'inici d'aquesta Entrada...

Tipos de sacramentos y aspectos que hace presentes.
Los cristianos tenemos consciencia de Iglesia desde que en el siglo I nació en Nazaret, Palestina, un tal Jesús, que acabó muerto en cruz y creemos que resucitó [REVELACIÓN]. El conjunto de hombres y mujeres [FIELES] que en estos 2000 años hemos descubierto en esa figura al Hijo de Dios, creemos que Él se hizo hombre para acercarnos a la divinidad, esto es a la bondad, al amor. Y por ello pretendemos ser una gran familia [IGLESIA] en la que los que ya no están nos son ejemplo para los que estamos hoy y nosotros, queremos serlo para los que vendrán [CONTINUIDAD EN LA HISTORIA]. Lo que transmitimos [BUENA NUEVA] es que la vida vale la pena ser vivida, que Dios nos quiere y nos da la oportunidad de vivir junto al resto de hombres y mujeres [HERMANOS].

Y es esta misma familia la que nos propone, desde hace ya 2000 años, siete acontecimientos clave [SACRAMENTOS] para crecer como cristianos. Los organizamos en 3 tipos: 
  • Los de entrada en la familia, que son conjuntamente los de Recepción [BAUTISMO], Afirmación [CONFIRMACIÓN] y Compartir [EUCARISTÍA]. Dan inicio al camino y nos ayudan a mejorar en nuestra sentimiento de familia [VOCACIÓN], esto es, ser más humanos y mejorar el mundo [MISIÓN]
  • Los de cuidado de las personas, que son el de la Reflexión y Perdón [PENITENCIA Y RECONCILIACIÓN], además del de Cuidado de las Personas enfermas [UNCIÓN DE ENFERMOS]. Éstos pretenden cuidarnos los unos a los otros, sabiendo de nuestras debilidades y sabiendo que Dios nos quiere de todas todas.
  • Y finalmente, los de animación, que son los de los Sacerdotes y Sacerdotisas [ORDEN SAGRADO] y el de Compromiso en pareja [MATRIMONIO], dos de las formas [CONSAGRACIONES] de ayudarnos a vivir nuestro cristianismo. y ayudar a los demás



No sóc capaç en el poc temps de reflexió que tinc de poder afinar més. És més intel·ligible el text en color lila al que inicia aquesta Entrada? Al meu parer sí. D'aquí, la importància de pensar el llenguatge, pensar els destinataris i formar els transmissors,

Jesús sabia parlar a la gent de forma que el poguessin entendre. Gent que en tenía necessitat i buscava. Però avui en dia... sap l'Església parlar  amb el llenguatge que la gent d'avui pot entendre, tenint en compte que molts ja no en volen escoltar? Té clara l'Església el públic al que es dirigeix? Sap l'Església donar formació als transmissors? Alguna sí, alguna no. El bisbe de Roma sembla que està fent passes en una direcció (com molts altres), però molts dels bisbes espanyols semblen no voler-se moure d'alla on són. 

Crec que una de les veritats fonamentals de la religió cristiana és exactament el Crist ressuscitat. I la història d'aquest Jesús, fill de Déu per nosaltres, que va donar il·lusió a la gent del seu voltant i que durant segles ha sabut donar-nos-la és el millor missioner. Si un sagrament és un símbol o un ritus que ens ajuda a la nostra vida cristiana, si ens apropa a la recerca de la divinitat, Jesús el Crist, Aquell del que aprenem a les Escriptures és el més gran sagrament que tenim. Per què no li donem més importància?

Com ressona tot l'anterior?  
Quant de Jesucrist i quant d'altres, hi ha en el que transmet l'Església?
Quant de Jesucrist hi ha en la teva vida?

dilluns, 12 de setembre del 2016

Necessitem referents: Isa Solà, que estàs en el cel

Aquesta nova experiència de Necessitem referents ens presenta un cas més d'una monja, d'una religiosa catalana de la congregació de Jesús-Maria, la Isa Solà. La seva nova vida va començar tot just el 2 de setembre passat.


“Con gran tristeza y dolor, y aún bajo el sock, compartimos la noticia que acabamos de recibir de la Provincial de USA. Hoy han asesinado a la hermana Isa Solá en Haití de un disparo en un atraco, cerca de la catedral de Puerto Príncipe. Por favos, rezad por  Isa, por su familia, por nuestras hermanas en Haití, USA y España. Que Dios os bendiga. 


Sr. Monica Joseph RJM. Superiora General”


"Em fa ràbia estar sempre entre els que tenen sort"

Isabel Sola Matas va anar a Haití com a missionera de Jesús-Maria el 2008; el 2010 va sobreviure el greu terratrèmol que va causar 300.000 morts, i es va quedar allà ajudant a la reconstrucció del país. Divendres dia 2 de setembre va morir pels trets d'uns lladres mentre conduïa pel centre de Port-au-Prince. La germana Isa tenia 51 anys, havia nascut a Barcelona i abans havia estat catorze anys a Guinea Equatorial. Dedicada principalment a projectes educatius, també era coneguda com "la monja dels peus", pel taller de pròtesis que havia creat.

Abans del terratrèmol la germana Isa va dedicar els primers anys al país a promoure centres escolars en els barris de les perifèries de la capital, col·laborant amb altres congregacions religioses. El dia del terratrèmol va veure com s'enfonsava l'escola del costat de la casa de la congregació, on van morir trenta joves. El relat que va explicar a diversos mitjans és estremidor. Sense fugir del país, va estar tres setmanes vivint al carrer com tothom: "Això em va ajudar molt, una experiència de solidaritat molt dura però molt bona". Explicava també que va ser un moment per descobrir "el que et pot portar a fer la fam: patir fam és una de les experiències més dures que he viscut. No havia passat mai gana i ara sí".

La monja dels peus
També va ser una forta experiència per la seva fe. "Aquest poble ha fet forta la meva fe, que era molt dèbil" i "només puc estar amb el qui pateixen", deia. I l'empenta no li va faltar mai. Atenta a la realitat del país i la gent, va veure la gran necessitat de pròtesis per als nombrosos amputats i mutilats que va deixar el terratrèmol. I va impulsar la creació del taller de pròtesis Sant Josep, un centre ortopèdic per a la gent que no pot anar a un centre privat i pagar una pròtesis. A més de mobilitzar ajudes per mantenir el taller, Isa portava pròtesis usades d'Espanya per reciclar-les. Una iniciativa benefica que ha tornat la vida a molta gent que ha pogut aixecar-se i caminar. La monja dels peus.

Alhora, després del terratrèmol va mantenir la seva tasca de promoció educativa, un dels principals carismes de les religioses de Jesús-Maria, presents a 28 països del món. A Catalunya tenen quatre escoles a Barcelona, una a Badalona i dues cases d'acollida familiar. La congregació està present a l'illa caribenya des de 1997. Isabel Sola sempre havia denunciat els grans mals d'Haití: la gairebé nul·la inversió del govern en educació i sanitat, i la desforestació provocada per les pluges torrencials, la tala sense control i la fúria de ciclons i huracans que devasten periòdicament pobles, collites i cases. Fins que va arribar el terratrèmol.

I mentre el món s'ha anat oblidant d'Haití, ella s'ocupava de la construcció i de l'equipament d'escoles, de la formació de mestres i de l'alimentació dels alumnes. Menys de dos anys després del terratrèmol ja va poder veure com s'obria una nova escola promoguda per la seva congregació. "Els nens estan feliços" deia quan van acabar l'escola.

"Em fa ràbia estar sempre entre els que tenen sort"
La germana Isa és una dels milers de religioses missioneres repartides arreu del món. Que estan allà quan veiem les desgràcies per la televisió, i que es queden allà quan ja no les veiem.  Havia entrat a la congregació quan tenia 19 anys i ha mort aquest divendres d'una manera aparentment tan absurda com un robatori. Ella que ho donava tot sense que li ho demanessin. En una entrevista del 2011 deia que només demanava que la recordessin "per haver viscut per als altres".

I en un dels seus escrits explicava que li havia semblat injust ser de les persones que havien sobreviscut al terratrèmol: "Estic viva, sí; de miracle. No sé perquè. Però hi ha tanta gent morta que sento que he mort amb ells. No sé per què estic viva, i em fa ràbia estar sempre entre els que tenen sort. No sé què vol Déu de mi i de tot això".  

L'any 2011, en una de les seves visites a Espanya per motiu familiars i de descans, va passar per la seu a Madrid de la nostra ONGD SED, de la que rebia suport en un dels seus projectes.



Ja per acabar, en forma de pregària, un vídeo musical "Tomad, Señor y recibid", creat per ella mateixa.

dissabte, 10 de setembre del 2016

11 de setembre, del xoc de trens?

Un 11 de setembre més després...
...dels més de dos mil que ens han precedit després de Crist, inici de la nostra era,
...des d'aquella llunyana derrota del 1714, inici d'una relació dominadora,
...d'aquella manifestació inèdita post franquista del 1976, inici d'un temps democràtic, 
...de la manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim» del 10 de juliol de 2010, inici real de l'actual problema democràcia vs legalitat 

Amb el nom d’Onze de Setembre designem la rendició de Barcelona que s’esdevingué l’11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa la ciutat per l’exèrcit Borbònic de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió.


La guerra de Successió fou un conflicte bèl·lic (1702-1714) originat per la qüestió successòria a la corona hispànica que afectà la totalitat dels estats europeus. Tots els països de la corona catalanoaragonesa prengueren les armes a favor del rei arxiduc Carles d’Àustria.

El juny de 1713, arran de la signatura del conveni de l’Hospitalet, que seguia els pactes acordats dos mesos abans pel tractat d’Utrecht, les tropes aliades abandonaren Catalunya. La Junta General de Braços (o Parlament) optà aleshores per la resistència i declarà la guerra a ultrança. L’11 de setembre les tropes de Felip van ocupar Barcelona. La repressió política seguí immediatament la fi de la guerra, malgrat els termes de les capitulacions pactades (Barcelona, Cardona, Mallorca) i les constitucions catalanes foren abolides pels decrets de Nova Planta (1716).

Des de la fi del segle XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael Casanova. El 1886 hom pot esmentar la celebració del primer funeral a Santa Maria del Mar, al costat del Fossar de les Moreres, on eren enterrats els antics defensors de la ciutat.

La celebració anà acompanyada de manifestacions reivindicatives, que sovint foren reprimides per les autoritats governatives i totalment prohibides pel franquisme. El 1976 fou novament permesa la celebració pública del fet en un míting a Sant Boi de Llobregat.

Material extret de la pàgina web de l'Enciclopèdia Catalana, www.enciclopedia.cat/11-setembre-2016


11 de setembre de 2016...
... del xoc de trens?
... últim de la comunitat autònoma espanyola de Catalunya?
... d'inici del somni col·lectiu de gairebé la meitat de la població?
... abans dels tancs per Barcelona?
... un més d'altres que vindran amb similar situació?
... de decidir-se per democràcia o legalitat?

dijous, 8 de setembre del 2016

La misericòrdia de Déu és indulgència

Ara fa nou mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 22 sobre la indulgència:
22. El Jubileu comporta també la referència a la indulgència. En l'Any Sant de la Misericòrdia adquireix una rellevància particular. El perdó de Déu pels nostres pecats no coneix límits. En la mort i resurrecció de Jesucrist, Déu fa evident aquest amor que és capaç fins i tot de destruir el pecat dels homes. Deixar-se reconciliar amb Déu és possible per mitjà del misteri pasqual i de la mediació de l'Església. Déu, doncs, està sempre disponible al perdó i mai no es cansa d'oferir-lo de manera sempre nova i inesperada. Tots nosaltres, no obstant això, vivim l'experiència del pecat. Sabem que som cridats a la perfecció (cf. Mt 5,48), però sentim fort el pes del pecat. Mentre percebem la potència de la gràcia que ens transforma, experimentem també la força del pecat que ens condiciona. Malgrat el perdó, portem en la nostra vida les contradiccions que són conseqüència dels nostres pecats. En el sagrament de la Reconciliació Déu perdona els pecats, que realment queden cancel·lats; i tanmateix, l'empremta negativa que els pecats tenen en els nostres comportaments i en els nostres pensaments roman. La misericòrdia de Déu és fins i tot més forta que això. Ella esdevé indulgència del Pare que a través de l’Esposa de Crist arriba al pecador perdonat i l'allibera de tot residu de la conseqüència del pecat, habilitant-lo a obrar amb caritat, a créixer en l'amor més aviat que recaure en el pecat. 
L'Església viu la comunió dels Sants. En l'Eucaristia aquesta comunió, que és do de Déu, actua com a unió espiritual que ens uneix els creients amb els Sants i els Beats el nombre dels quals és incalculable (cf. Ap 7,4). La seva santedat ve en ajuda de la nostra fragilitat, i així la Mare Església és capaç amb la seva pregària i la seva vida de trobar la debilitat d'alguns amb la santedat d'altres. Viure llavors la indulgència en l'Any Sant significa acostar-se a la misericòrdia del Pare amb la certesa que el seu perdó s'estén sobre tota la vida del creient. Indulgència és experimentar la santedat de l'Església que dóna a tots de prendre part en els beneficis de la redempció de Crist, per tal que el perdó arribi fins a les extremes conseqüències amb què assoleix l'amor de Déu. Visquem intensament el Jubileu demanant al Pare el perdó dels pecats i la dispensació de la seva indulgència misericordiosa.
Reflexionant sobre aquesta Entrada he volgut trobar la definició exacta de la paraula indulgència. I m'hi he fixat en un detall simpàtic: el DLC defineix indulgència com "Remissió que fa l’Església de les penes degudes als pecats.", en canvi el diccionari de la RAE ho fa de la següent manera, "Remisión ante Dios de la pena temporal correspondiente a los pecados ya perdonados, que se obtiene por mediación de la Iglesia.". Iguals? No exactament, oi? Si no t'adones , torna-te-les a llegir novament, les dues definicions.

D'ambdues definicions se n'extreu que homes i dones som pecadors; en d'altres paraules que tenim una predisposició cap el mal, de la mateixa manera que la tenim cap el be. Els humans som capaços de les millors gestes però també de les pitjors atrocitats. Si no veiem les 2 grans guerres del s. XX o l'estat actual del món, fruit de les guerres d'Iraq i els atemptats de l'11S.

En canvi, tots dos diccionaris afegeixen una segona accepció en forma d'adjectiu, "Qualitat d’indulgent, facilitat a perdonar, a disculpar." i "Facilidad en perdonar o disimular las culpas o en conceder gracias." . Definicions molt més obertes al món fora de l'àmbit religiós.

I per il·lustrar-ho un exemple ben senzillet d'ahir mateix: tornant cap a casa en bus anava despistat pensant en com havia anat el dia intens per terres gironines. El despiste em va permetre aixecar-me per apropar-me a la porta, però oblidar d'indicar que sol·licitava la parada. En aturar-se, el conductor adonant-se que era l´únic que volia baixar però no havia pitxat el botó d'avís, em va preguntar educadament, girat, mirant-me fixament fins a 3 cops "que usted quiere bajar?, que usted quiere bajar?,  que usted quiere bajar?". Vaig sentir clarament la seva indulgència.

Aquella que Francesc també en nom propi i de l'Església Universal intenta transmetre a tants i tants apartats.

Déu o Església? Déu i Església? Déu i església?
En què hi col·laboro jo amb el bé? amb què amb el mal?
Com sóc d'indulgent amb els altres? i amb mi mateix?

dilluns, 5 de setembre del 2016

Amor GLTIB, en silenci impossible

"Estima-la com el Senyor estima"
"El Senyor em va dir: --Vés encara, i estima una dona estimada pel seu marit i adúltera. Estima-la com el Senyor estima la gent d'Israel, tot i que ells van amb altres déus i es deleixen per pastissos de panses."


Ara que està a punt de començar el nou curs escolar, vull donar continuïtat a l'Entrada "Dignitat humana, dignitat GLTB també" de 30 de juny passat.

Durant els primers dies de juliol es van desenvolupar diverses activitats dins de l'anomenat Orgull Gai, el de 2016. La part més visible han estat les festes i manifestacions, però també es van dur a terme tota una altra sèrie d'altres activitats (mostres, debats, tallers...) amb l'objectiu d'anar més enllà, lluitar pels drets de les persones, ajudar a aquelles que es troben en alguna situació problemàtica... a sentir-se orgullosos del que són.

Del manifest de la celebració extrec 3 idees interessants per l'àmbit vocacional i laboral en el que em moc. Els textos en cursiva són els del propi manifest, la resta són reflexions pròpies. 
  • "Denunciem l’exclusió, la violència, la representació que es fa de nosaltres socialment, oblidant que som molt més que la nostra identitat de gènere o la nostra orientació afectivo-sexual. Desmuntem amb la nostra presència i participació totes aquelles pressions i visions homogeneïtzadores. La diversitat és el que enriqueix la nostra societat, no l’ocultem!"
L'homogeneïtzació, probar de reduir-ho tot a iguals o a ben poques classificacions, és una forma d'exclusió. Si no ho vius, és difícil que ho entenguis.
  • "Volem que la realitat LGTBI entri en positiu a les escoles i instituts, així com a altres espais de l’educació i el lleure, per ensenyar a les noves generacions la pluralitat del gènere humà, superant el binarisme i la visió heterocentrista."
El silenci, el fer ulls cecs a veure que no existeix, és una forma d'exclusió, a més d'una actitud curta de mires, covard i sibil·línament xenòfoba.
  • "Exigim la implantació de protocols adequats a tots els centres educatius per combatre l’LGTBfòbia, l’assetjament i l’exclusió de qualsevol persona per raons d’identitat de gènere o orientació sexual. Cal acabar de manera definitiva amb el bullying a les escoles. Ni un menor més pot passar per aquest infern! No podem permetre cap altre suïcidi com el del passat desembre."
Actuar quan la situació explota és de responsabilitat. L'estudi de l'estat de la qüestió, la reflexió, la disposició de mesures per assumir i prevenir és d'avançats al propi temps.
El passat curs 2015-16 va ser un dels més durs per l'Institut Marista i per la Fundació Champagnat, actual ens gestor de les obres educatives, socials i altres a Catalunya, arrel de tota la sèrie d'informacions aparegudes als mitjans de comunicació sobre suposats abusos sexuals. Tot i que ja s'estava duent a terme un procés formatiu sobre el tema des d'uns pocs anys abans, aquest s'ha accelerat per arribar el més aviat possible a ser una realitat pels equips directius, per tot el personal, per les famílies, així com pels propis infant i joves. Tot i les corredisses i els nervis, es va accelerar i es va caminant, i això és molt bo.

A l'escola i altres entitats vinculades s'estan donant passes amb un protocol d'abusos sexuals i això és molt bo. En una de les reunions, llàstima d'anar sempre a corre-cuita, es va mencionar la pròpia subjectivitat per saber el que és o no correcte, i també, d'evitar relacions "no habituals"; quina és la objectivitat de les diverses subjectivitats? què vol dir "no habitual"? Cadascú pot entendre allò que més li convingui per a la seva pròpia tranquil·litat i la del conjunt.

Hi ha certa visió de més enllà? Hi ha valentia d'anar-hi? Serem capaços de ser profetes en el món d'avui? Fins a quin punt? Hi caben dins dels "nous tipus de Montagne" que detectem avui en día aquells que tenen diferent orientació sexual? Aquells infants i joves que només volen sentir-se còmodes entre els altres infants i joves, només volen mostrar els seus sentiments, només volen estimar i ser estimats. Com concorda la nostra opinió, acció o abstenció amb la misericòrdia que se'ns demana des de l'any jubilar?

Com li devia resultar al profeta Osees el fet d'haver de respondre la demanda del Senyor d'acollir la dona infidel? (cfr. Os 3,1-5). Quants cops ha acollit el Senyor al seu poble d'Israel? a la seva Església? a tots els seus fills, cristians i cristianes? a la humanitat sencera? També en aquells casos que poden tocar més la fibra de la societat, no? 

El silenci, arregla les situacions?
Enfrontar-s'hi és difícil, però l'únic camí, o no?


Vols llegir el text del Profeta Osees, Os 3, 1-5?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.