dilluns, 28 de desembre del 2015

Quins missatges de Nadal! (2015)

Un cop més, durant aquests dies de Nadal i cap d'any, el Papa Francesc fa els seus habituals discursos. Un d'aquests és el que va adreçar als membres de la Cúria Vaticana dilluns 21, amb el que va voler donar continuïtat als seus dos discursos dels anys anteriors.

L'entrada del Bloc de 22 de desembre de 2014 "Quins missatges de Nadal!" recull un resum del missatge de l'any anterior. Si vols llegir el text del d'enguany ves-hi al següent enllaç. Transcric les parts que m'han semblat més significatives:
...En la meva primera trobada amb vosaltres, el 2013, vaig voler subratllar dos aspectes importants i inseparables del treball curial: la professionalitat i el servei, indicant com a model a imitar la figura de sant Josep. En lloc d’això l’any passat, per preparar-nos al sagrament de la Reconciliació, vàrem parlar d’algunes temptacions i “malalties” – el “catàleg de les malalties curials”; avui en canvi parlaré dels “antibiòtics curials” – que podrien afectar a cada cristià, a cada cúria, comunitat, congregació, parròquia i moviment eclesial. Malalties que requereixen prevenció, supervisió, atenció i, per desgràcia, en alguns casos, intervencions doloroses i perllongades. 
...Seria una gran injustícia no expressar un agraïment sentit i un encoratjament necessari a totes les persones sanes i honestes que treballen amb dedicació, devoció, fidelitat i professionalitat, oferint a l’Església i al Successor de Pere la satisfacció per la seva solidaritat i obediència, així com les seves generoses oracions.

D’altra banda, la resistència, el cansament i les caigudes de les persones i dels ministres representen també lliçons i ocasions de creixement, i mai de desànim. Són oportunitats per tornar a l’essencial, que ‎significa prendre consciència del coneixement que tenim de nosaltres mateixos, de Déu, del proïsme, del sensus Ecclesiae i del sensus fidei.

D’aquest tornar a l’essencial voldria parlar-vos-en avui, ara que som a l’inici del pelegrinatge de l’Any Sant de la Misericòrdia, inaugurat per l’Església fa pocs dies, i que representa per a ella i per a tots nosaltres una forta crida a l’agraïment, a la conversió, a la renovació, a la penitència i a la reconciliació. 
Així, en el context d’aquest Any de la Misericòrdia i de la preparació al Sant Nadal, que ja és a prop, vull presentar-vos una ajuda pràctica per poder viure fructuosament aquest temps de gràcia. Es tracta d’una “llista de les virtuts necessàries” per a qui presta servei a la Cúria i per a tots aquells que volen fer fecunda la seva dedicació o el seu servei a l’Església. 

1. Missionarietat i pastoralitat. La fe és un do, però la mesura de la nostra fe es prova també amb la capacitat que tenim de comunicar-la. Cada batejat és missioner de la Bona Nova en primer lloc amb la seva vida, amb el seu treball i amb el seu joiós i convençut testimoni.

2. Idoneïtat i sagacitat. La idoneïtat requereix l’esforç personal per adquirir els requisits necessaris i requerits per a l’exercici de la major part de les seves tasques, amb la intel·ligència i la intuïció. És contrària a les recomanacions i al suborn. La sagacitat és la promptitud de la ment per comprendre i enfrontar-se a les situacions amb saviesa i creativitat. Idoneïtat i saviesa representen també la resposta humana a la gràcia divina, quan cadascun de nosaltres segueix aquella famosa dita: “fer-ho tot com si Déu no existís i, a continuació, deixar-ho tot a Déu com si jo no existís”. 

3. Espiritualitat i humanitat. L’espiritualitat és la columna vertebral de qualsevol servei en l’Església i en la vida cristiana. Ella és el que alimenta tot el que fem, li dóna suport i el protegeix de la fragilitat humana i de les temptacions quotidianes. La humanitat és el que encarna l’autenticitat de la nostra fe. Qui renuncia a la pròpia humanitat renuncia a tot. La humanitat és el que ens fa diferents de les màquines i dels robots que no senten i no es commouen. 

4. Exemplaritat i fidelitat. El beat Pau VI va recordar a la Cúria – l’any 63 – «la seva vocació a l’exemplaritat». Exemplaritat per evitar els escàndols que fereixen les ànimes i amenacen la credibilitat del nostre testimoni. Fidelitat a la nostra consagració, a la nostra vocació, recordant sempre les paraules de Crist: «Qui és fidel en les coses petites, és fidel també en les coses importants; i qui és deshonest en les coses petites, és deshonest també en les coses importants» (Lc 16,10).

5. Racionalitat i amabilitat. La racionalitat serveix per evitar els excessos emotius i l’amabilitat per evitar els excessos de la burocràcia i de les programacions i planificacions. Són qualitats necessàries per a l’equilibri de la personalitat. Tots els excessos són  indici d’algun desequilibri, ja sigui l’excés en la racionalitat, ja sigui en l’amabilitat.

6. Innocuïtat i determinació. La innocuïtat que ens fa cautes en el judici, capaços d’abstenir-nos d’accions impulsives i precipitades. És la capacitat de treure el millor de nosaltres mateixos, dels altres i de les situacions actuant amb atenció i comprensió. És el fer als altres allò que voldries que et fessin a tu (cfr Mt 7,12 e Lc 6,31). La determinació és l’obrar amb voluntat decidida, amb visió clara i amb obediència a Déu, i només per la llei suprema de la salus animarum (cfr CIC, can. 1725).

7. Caritat i veritat. Dues virtuts indissolubles de l’existència cristiana: “fer la veritat en la caritat i viure la caritat en la veritat” (cfr Ef 4,15). Fins al punt que la caritat sense veritat esdevé ideologia de la bondat destructiva i la veritat sense caritat esdevé la voluntat cega de “jutjar-ho” tot.

8. Honestedat i maduresa. L’honestedat és la rectitud, la coherència i l’obrar amb sinceritat absoluta respecte a nosaltres mateixos i a Déu. Qui és honest no obra rectament només sota la mirada del vigilant o del superior; l’honest no té por de ser sorprès, perquè no enganya mai el qui confia en ell. L’honest no és mai prepotent sobre les persones o sobre les coses que li han estat confiades per administrar, com el «servent dolent» (Mt 24,48). L’honestedat és la base sobre la qual es recolzen totes les altres qualitats. Maduresa és l’esforç trobar l’harmonia entre les nostres capacitats físiques, psíquiques i espirituals. És la meta i l’èxit d’un procés de desenvolupament que no s’acaba mai i que no depèn de l’edat que tinguem.

9. Respectuositat i humilitat. La respectuositat és la qualitat de les ànimes nobles i delicades; de les persones que miren de demostrar un respecte autèntic als altres, a la seva feina, als superiors i als subordinats, als documents, al secret i a la privacitat; les persones que saben escoltar atentament i parlar educadament. La humilitat és la virtut dels sants i de les persones plenes de Déu, que com més creix la seva importància més creix en ells la consciència de no ser res i de no poder fer res sense la gràcia de Déu (cfr Gv 15,8).

10.“Dadivositat” – tinc el vici dels neologismes –  i atenció. Com més confiança tenim en Déu i en la seva providència som més generosos d’esperit i som més oberts a donar, sabent que com més es dóna més es rep. L’atenció és tenir cura dels detalls i oferir el millor de nosaltres i no abaixar mai la guàrdia sobre els nostres vicis i mancances. Sant Vicenç de Paul pregava així: “Senyor, ajuda’m adonar-me’n ara: d’aquells que tinc a prop meu, d’aquells que estan preocupats i ‎desorientats, d’aquells que sofreixen sense manifestar-ho, d’aquells que se senten aïllats sense voler-ho”.

11. Impavidesa i promptitud. Ésser impàvid significa no espantar-se davant les dificultats, com Daniel a la fossa dels lleons, com David davant de Goliat; significa obrar amb audàcia i determinació i sense tebiesa «com un bon soldat» (2 Tm 2,3-4); significa saber donar el primer pas sense demora, com Abraham i com Maria. La promptitud és el saber obrar amb llibertat i agilitat sense inclinació a les coses materials que passen. Ésser prompte vol dir estar sempre a punt, sense sobrecarregar-vos mai de coses inútils i tancant-vos en els propis projectes, i sense deixar-se dominar per l’ambició.

12. I finalment atendibilitat i sobrietat. Fiable és aquell que sap mantenir els compromisos amb serietat i fiabilitat quan és observat però sobre tot quan es troba sol; és aquell que irradia al voltant seu un sentit de tranquil·litat perquè no traeix mai la confiança que li ha estat donada. La sobrietat és la capacitat de renunciar al que és superflu i de resistir a la lògica consumista dominant. La sobrietat és mirar el món amb els ulls de Déu i amb la mirada dels pobres i amb els pobres. La sobrietat és un estil de vida que indica la primacia de l’altre com a principi jeràrquic i expressa l’existència com l’atenció i el servei als altres. Qui és sobri és una persona coherent i essencial en tot, perquè sap reduir, recuperar, reciclar, reparar i viure amb el sentit de la mesura. 
Estimats germans, la misericòrdia no és un sentiment passatger, sinó que és la síntesi de la Bona Notícia, és l’opció de qui vol tenir els sentiments del Cor de Jesús, de qui vol seguir seriosament el Senyor que ens demana: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare» (Lc 6,36; cfr Mt 5,48). Afirma el pare Ermes Ronchi: «La Misericòrdia és: escàndol per a la justícia, bogeria per a la intel·ligència, consol per a nosaltres deutors. El deute d’existir, el deute de ser estimats només es paga amb la misericòrdia».

Així doncs, que la misericòrdia guiï els nostres passos, inspiri les nostres reformes, il·lumini les nostres decisions. Que sigui la columna vertebral del nostre treball. Que ens ensenyi quan hem d’anar endavant i quan hem de fer passes enrere. Que ens faci llegir la petitesa de les nostres accions en el gran projecte de salvació de Déu i en la majestuositat i en el misteri  de la seva obra.
Quines coses de dir aquest papa, que no oblidem que també és cap d'Estat de la Ciutat del Vaticà. Tant de bo tots els caps d'Estat parlessin el llenguatge de les persones primer!

De totes aquestes, em semblen especialment interessants les d'espiritualitat i humanitat. Espiritualitat que ens apropa al misteri de Déu, només visible en el Verb Encarnat que és el Fill Jesús i en l'esperit que continua bufant avui en dia. Humanitat que ens fa ser menys animals i més persones, més humans. Algú va dir que ser cristià no és més que un grau més compromès de ser humà.

Quines veus tu més importants en la relació amb els altres?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.